Les persones que tenim un trastorn mental no ens agrada que ens diguin “malalts mentals“, entre altres coses, perquè la nostra intenció és abandonar el rol de malalt, i que deixin de veure’ns com a persones amb una “tara en el cervell“. De fet, l’ONU i l’OMS (Organització Mundial de la Salut) prefereixen parlar de “discapacitat psicosocial”, com una discapacitat de tipus psicològic i social, lluny del model biomèdic, que domina el sector de la salut mental des de fa més de 70 anys amb teories al voltant d’aquestes suposades tares en el cervell, de difícil justificació científica, i que em provoquen bastant de rebuig a nivell personal.
Res més lluny de la realitat, continuem farcits de pastilles, i més amb la Marató de TV3 que es farà enguany, que impulsarà la recerca biomèdica a l’enèsima potència, i mentrestant l’electroxoc continua essent legal al nostre país, i es practica a diari als hospitals psiquiàtrics. En aquest país continua essent legal la contenció mecànica en situacions d’episodis aguts, per la qual, es segueixen utilitzant pràctiques medievals en ple segle XXI. Això passa als hospitals psiquiàtrics del nostre país en l’actualitat.
I és que queda molt per fer, donat que en salut mental no ens agrada parlar de “persones normals” i altres que no ho són. Prefereixo parlar de “vides normalitzades“, que és el que hauria de ser. L’estigma (que implica estereotips, prejudicis i discriminació) és una lacra social contra la que el nostre col·lectiu treballa sense descans. És important recalcar això, que l’estigma social és l’enemic a batre. I com es fa això? Educant, sensibilitzant, i apropant a tots els racons d’aquest país per fer arribar els nostres missatges de dir que: no som ni violents, ni perillosos, no som imprevisibles, no som mandrosos, no som tantes i tantes coses que diuen de nosaltres i que no han estat contrastades suficientment. És més, la majoria d’estudis duts a terme diuen que som més víctimes de violència aliena que no pas perpetradors de la mateixa.
La bogeria té orígens desconeguts. Qui no sap del Quixot i les seves al·lucinacions i deliris?
Alguns diuen que “les malalties no existeixen, i en canvi, les persones malaltes sí“. És com jo penso, i no obstant, se’ns fa creure que existeixen unes “malalties mentals” que emanen d’un cervell malalt. Res a veure. Parlem amb propietat, la ment significa tres coses: Cognició, Percepció i Emoció, i això no s’ubica específicament només al cervell, tot i que hi ha la tradició de focalitzar la ciència de la psiquiatria en els neurotransmissors de l’encèfal. Això és una visió esbiaixada, reduccionista i, certament, llunyana del que és la salut mental.
Cal molt aprenentatge, a nivell emocional, perceptiu i cognitiu, per saber distingir el que significa que la salut mental té més a veure amb el que passa fora del cervell, que no pas dintre d’ell. Per aquest motiu l’OMS situa la discapacitat psicosocial com una discapacitat que emana, principalment, de l’entorn de la persona diagnosticada, i no pas de la mateixa persona. És a dir, allò que discapacita és majoritàriament l’entorn, sigui aquest l’entorn social, laboral, estudiantil, familiar, de parella, d’amistats, físic, etc. D’aquests conceptes es deriva la discapacitat psicosocial, i no dels que ens vinculen a “tares del cervell” com ve dient la ciència mèdica, com lloros, des de fa dècades.
Queda clar el meu posicionament enfront el que significa que et tractin amb química industrial el teu trastorn, quan es tracta d’una discapacitat invisible als ulls humans, que no destaca com una discapacitat física, però que comporta barreres psicosocials molt difícils de vèncer. Tothom pot veure quan una persona va en cadira de rodes, que té una discapacitat física, però en salut mental això no acostuma a ser així. La discapacitat psicosocial és invisible. Es nota en l’àmbit jurídic, en l’àmbit mèdic, en l’àmbit social, en l’àmbit periodístic o de la informació, o en l’àmbit familiar i tots els àmbits o entorns que he anomenat abans.
Al nostre col·lectiu lluitem per fer un salt qualitatiu en l’educació dels joves, perquè són ells i elles els que faran de la lluita pels nostres drets, per la fi de l’estigma, per l’empoderament i per la recuperació. Grans fites a assolir en el present i futur de les persones mal anomenades “malaltes mentals“.
Dani Ferrer Teruel
