Fins fa un any i mig tenia un treball més o menys estable, una vida més o menys estable també; i gairebé sempre havia set una persona lluitadora, emprenedora, fins que l’obscuritat es va apropiar de mi. Frases com: No valc per res, no puc aixecar-me del llit, la meva casa és un desordre, la meva gossa (a la que adoro) és enutjosa; i encara que la meva feina és molt especial per a mi, quan faig comptes no val la pena econòmicament, les metes acadèmiques ja les havia aconseguit…
La capacitat de pensar en quelcom positiu es va esfumar com per art de màgia. Tot estava essent negatiu, res en la meva vida valia la pena per seguir lluitant. I ho vaig fer, vaig intentar treure’m la vida.
A l’Hospital em vaig donar compte de tant que m’estimaven els amics, familiars i persones que ni tan sols coneixia. Allà mateix vaig tenir la sort de retrobar-me amb una infermera amb la que havia treballat. Em va explicar que hi ha moltes persones que fan una vida “relativament normal” a les que el destí les posa a prova d’un trastorn mental. Que això li pot passar a qualsevol, però que no volem donar-nos compte d’aquesta dura realitat i estigmatitzem les persones pel seu diagnòstic, que en el fons, no són més que proves que et posa la vida per seguir lluitant.
Gràcies a ActivaMent he fet nous amics; noves persones amb les mateixes necessitats que jo de ser estimats, de compartir experiències i d’aprendre nous camins per lluitar cada dia per mantenir-nos en peu. I siguem o no persones amb diagnòstic de trastorn mental tots necessitem alguna mena de recolzament.
També he de dir que en el meu cas no m’he sentit estigmatitzada per ningú, tret de per mi mateixa. Les persones que em coneixien i les que ara em coneixen m’aprecien per qui sóc i no pel meu físic, ni la meva professió, ni molt menys pel meu trastorn. Encara que la meva professió sempre ha sigut la de cuidar els més dèbils. ara em toca cuidar de mi mateixa.
Reconec que sóc la usuària més difícil que he tingut, i encara que no és fàcil, cada dia he de lluitar per aixecar-me, no oblidar-me de prendre la medicació per evitar una recaiguda, sortir de casa diàriament i socialitzar-me. Però, tot i així, hi ha dies una mica més grisos que altres, i encara que desconec l’origen dels meus canvis emotius, gairebé sempre els atribueixo als canvis estacionals, la menstruació, els canvis bioquímics de les meves neurones… No m’importa molt el perquè, només he d’intentar aixecar l’ànim per no tornar a caure en aquella obscuritat que pot arribar a devorar-te.
Des d’aquí, us animo a aixecar-vos, a lluitar, perquè encara que creguis que no vals res pel món, vals molt per algú, encara que no ho sàpigues.
Mayte Fernández
