Fotografía © Elena Figoli
Quan parlem de recuperació, exactament… de què parlem? de curació? de no tenir símptomes? Perquè fins aquí no estic recuperada.Però si parlem de recuperació entenent que, tot i tenir símptomes, recaigudes i no trobar-nos del tot bé, portem a terme una vida amb relacions socials de qualitat, activitats que ens omplen i ens són beneficioses, llavors… llavors podria parlar d’una certa recuperació.
Crec que és fonamental, al menys en el meu cas, descansar bé i portar una rutina que inclou medicació, activitats, pertànyer a una associació, participar d’un voluntariat, relacionar-me amb altres persones, etc.
Hi ha un interès cada vegada més creixent per un concepte de recuperació en psiquiatria que entén que: “la recuperació no fa al·lusió a la mera recuperació clínica, que seria sinònim de cura, o de tornar a la situació anterior a la malaltia. […] S’orienta al fet que la persona augmenti la seva capacitat de viure una vida satisfactòria, segons els seus interessos, metes, objectius i possibilitats, fins i tot si els símptomes de la seva malaltia persisteixen. “
Jo abans em sentia molt més segura de mi mateixa, i ara vaig preguntant a les persones més properes si faig les coses bé, si les hauria de fer d’una altra manera. També abans llegia molts llibres i ara he de fer un gran esforç per llegir, perquè em falla la concentració. De vegades deixo la lectura per un temps i després la torno a reprendre. Em costa mantenir tant la concentració, com l’atenció i la motivació en les coses que faig. M’agradaria molt, encara que tan sols fos, tornar a la situació anterior en què havia temporades en les que encadenava un llibre amb un altre, però no és així. Ara no és possible.
Hi ha moltes coses que ara no són possibles. Des de fa uns anys que molt sovint tinc símptomes que solen ser incapacitants, tot i seguir tractament farmacològic i terapèutic. I és difícil conviure amb un malestar a què mai s’acostuma un. D’una banda, crec que cal fer una mica el dol, perquè la teva vida, i moltes vegades el teu entorn, probablement no tornaran a ser el que eren. Però d’altra banda, crec que és bo no acostumar-se, fins a cert punt, a aquest malestar perquè és la manera de no rendir-se, de seguir buscant la manera d’estar millor, ja sigui amb noves activitats que em facin sentir útil, fent un esforç per obrir-me als altres o intentant aprendre a gestionar millor les meves emocions i pensaments.
Tanmateix, la realitat moltes vegades no es correspon amb el nostre desig que les coses vagin millor. Però hem de seguir intentant-ho.
Mònica Civill
