Des de l’era moderna, qui patim una malaltia mental rebem tractament farmacològic per combatre’n els símptomes. És la primera i principal eina, aplicada per a evitar recaigudes, preservar l’estabilitat necessària per al desenvolupament i la funcionalitat de la persona.
Per a mi, amb la perspectiva dels anys, anar a la consulta del metge i limitar-me a prendre unes píndoles és insuficient. Potser això sigui adient per a tractar la meva malaltia però no la meva persona. L’enfoc ha canviat: “es tracta amb persones amb malaltia i no només amb malalties”.
D’un temps cap aquí, la població en general i el Sistema Sanitari especialment, s’han començat a preocupar per la salut i l’estil de vida saludable i s’ha implantat una forta acció de conscienciació per a contribuir a la prevenció i a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. El cartell de la infermera maca amb el dit dret als llavis demanant silenci ha estat substituït pels que ens mostren la piràmide dels aliments i d’altres campanyes de prevenció diverses. Llavors, el metge passa de ser un mer facilitador de receptes, a proporcionar les pautes per a tenir un estil de vida saludable. Amb un paper destacat dels infermers i infermeres en aquesta tasca, per a que millori el nostre estat general de salut.
Seguint l’evolució de la pràctica sanitària, arribem a un punt en què les teràpies psicològiques adquireixen la credibilitat necessària i s’incorporen al sistema de salut. Algunes vegades és convenient que ens proporcionin un suport extra per a l’acompliment de la pauta farmacològica i un estil de vida saludable, així com pel que afecta a la gestió de l’estrès i les emocions. En el cas del Trastorn Bipolar, té especial èxit l’enfoc cognitivo-conductual i s’ha instaurat ràpidament la “Psicoeducació”, teràpia de gran prestigi a nivell internacional, filla del nostre Hospital Clínic de Barcelona.
Cal fer el camí tot sols? Fins ara, tot passava per anar al metge, prendre el que toca, fer “bondat”… Però les persones, moltes, desitgem compartir el que tenim a dins amb d’altres que han passat per experiències similars, doncs l’empatia és molt gran. I encara més en el cas del trastorn mental, en què hi ha emocions difícils d’explicar, viscudes amb vergonya i autoestigma.
Arran de la Crisi de l’Estat del Benestar en què ens trobem des de finals del segle XX, el Sector Públic ja no compta amb recursos per a proporcionar suficients serveis. En aquest context, tots estem d’acord -usuaris i entorn directe, professionals i Administracions Públiques- en que les associacions juguem un paper cabdal.
A més a més, cal tenir en compte que: “El pacient cada vegada és menys ‘pacient’, es torna actiu respecte a la seva malaltia, s’informa, s’organitza per a proporcionar serveis i aconseguir coses”. Precisament, aquesta era una de les conclusions de la 1ª Jornada del Consell Consultiu de Pacients de Catalunya.
Per tot això, personalment formo part de dues associacions. Primer, de l’Associació de Bipolars de Catalunya (A.B.C.), que enguany fa 20 anys. Aquesta és la primera associació de malaltia mental a Espanya, va néixer basada en els models anglosaxons del moment. Als seus orígens, era un Grup d’Ajuda Mútua, un punt de trobada per a persones que tenien en comú el Trastorn Bipolar i es donaven suport mutu.
També estic molt contenta i satisfeta d’ampliar el meu àmbit d’actuació participant d’aquest projecte d’ActivaMent. Entitat que neix en un moment económico-social crític i, segons el meu parer, és un bon exemple de força i solidaritat catalanes.
Les associacions donem suport a les persones afectades i als familiars, lluitem per aconseguir millores socials, intentem combatre l’estigma, etc. Gràcies a la inestimable feina dels voluntaris que hi treballem de forma desinteressada, aquestes entitats sense afany de lucre tirem endavant. Els qui ho fem sentim la gratificació d’ajudar als altres. Per a mi, la missió principal d’aquestes entitats és garantir un punt de trobada que afavoreixi l’intercanvi d’experiències i que sorgeixi “l’ajuda mútua”.
El voluntariat proporciona un contacte social molt especial i alhora permet aprendre moltes coses. No només sobre un mateix sinó també, derivat de la relació amb les persones, es milloren les habilitats d’administració, direcció i comunicació. Això crec que és ideal per a una persona que està estable i es prepara per al món laboral. El voluntariat ens permet ser persones amb més i millors relacions socials, recuperades, felices i empoderades.
En una paràfrasi de la Piràmide de Maslow, jo entenc la meva recuperació a partir d’incorporar els punts presentats:
Per mi, és molt important donar valor i visibilitat a la tasca de les associacions, no només per a conscienciar l’opinió pública i per a incentivar a les persones afectades a associar-se, sinó també per a despertar l’interès entre els mateixos socis/associats a participar i a estar convençuts i orgullosos del projecte del què formen part. Quanta més gent siguem, a més persones podrem ajudar. Us animo a implicar-vos en una causa social.
Neus Sisteré
