Em trobo tot sovint amb una disjuntiva: És la psiquiatria una ciència rigorosa, mesurable i verificable? Ho és la psicologia? Ho són els psicofàrmacs? O… És la psiquiatria una pseudociència mancada de tot rigor i sotmesa a la subjectivitat dels professionals?
Com a profà en ciència, opino com a subjecte de dret i diagnosticat de trastorn mental.
Al llarg del temps he anat recopilant un munt d’articles de Salut mental arreu on els he trobat:alguns en paper, altres a internet. Això m’ha donat molts punts de vista diferents i molts d’ells contradictoris. És la contradicció entre que els psicofàrmacs prescrits pels psiquiatres són efectius i totalment necessaris per la millora dels símptomes de la persona diagnosticada, en front de qui assegura que els psicofàrmacs formen part d’una industria (Big Pharma) que està governada pel crim organitzat i els interessos econòmics de certes elits, per sobre dels interessos científics i ètics que pretenen millorar el panorama de les persones que tenim l’experiència del trastorn mental.
Mentre hi ha psiquiatres vocacionals que busquen, de manera incessant, el tractament ideal dels pacients, els pacients rebels es neguen a medicar-se, quan altres obeeixen cegament les prescripcions mèdiques. Tots tenen arguments al seu favor. Mentre existeix una psiquiatria convencional que fa una aferrissada defensa de l’ús dels psicofàrmacs i obliga, llei en mà, a complir els tractaments mèdics, Peter Gotzsche edita un llibre anomenat “Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada” (2016) – Recordem a l’autor de “Medicaments que maten i crim organitzat” (2014) -Enmig estem nosaltres, els usuaris, que quedem perplexos davant d’una i altra posició. Estem entre l’espasa i la paret.
En el foc creuat entre una psiquiatria “oficial” que obliga i una sèrie de moviments, com l’antipsiquiatria o la nueva psiquiatria que són “negacionistes” estem nosaltres, els qui un dia ens van posar una etiqueta subjecte a una sèrie de prejudicis i estereotips, així com uns símptomes descrits en la literatura científica de la psiquiatria amb el seus DSM com a textos vertebradors.
No hi ha consens en la psiquiatria? Ningú pot posar en dubte que la medicina ha sigut i és un pilar de la ciència que ha permès el desenvolupament de la nostra societat, cada vegada més longeva i amb més garanties de tenir una vida saludable. Però, en aquest cas, la psiquiatria segueix essent, en la meva humil opinió, la disciplina mèdica més discutida, més ambigua, i amb més llacunes de totes les disciplines mèdiques. Donat que el cervell, i la seva relació amb l’entorn són encara, fruit d’extenses revisions científiques constants que no permeten a ningú adormir-se sobre els llorers.
Per un abordatge de la Salut mental des d’òptiques no només biològiques o merament mèdiques, defenso una Salut mental més abocada a l’enfoc psicològic i social. A les diverses teories psicoterapèutiques, a la lectura, a l’escriptura, a l’art, i a les diferents tècniques i disciplines que aborden la Salut mental de persones com jo, des de la òptica associativa i la unió d’esforços, en pro d’una societat que contribueixi a fer que totes aquelles persones que la conformen, potenciïn la integració i la inclusivitat d’aquells humans que per la seva naturalesa de persona amb trastorn, tenen necessitats especials.
Mentre que seran els científics del futur qui ens donaran respostes a la hipòtesi bioquímica dels trastorns mentals, jo aposto per una Salut mental basada en les relacions socials i les teràpies psicològiques. A l’hora que desitjaria que el futur ens porti més respostes als interrogants que planteja la ciència, no només mèdica, sinó sociològica, psicològica o terapèutica en general.
Dani Ferrer
