Il·lustració © Sergi Balfegó
S’han publicat molts articles sobre el que suposa per a nosaltres el trastorn mental, aquest company perpetu. Sobre el que ha significat en el passat, el que ens condiciona en el present i la inseguretat que ens provoca en pensar en el futur. En definitiva, sobre un patiment que només cadascun de nosaltres coneixem.
No obstant això, s’ha escrit molt poc sobre el patiment que, el nostre trastorn, també, ha ocasionat i ocasiona als nostres familiars més propers: parella, pares, fills, germans.
El meu primer episodi d’eufòria ja he narrat com ho vaig viure; ara vaig a relatar com ho va viure la meva família.
Aquell dia fatídic, vaig trucar a la meva mare i, de forma incoherent, li vaig avisar que la seva casa s’estava cremant en aquest instant i amb ella dins. Van saltar les alarmes -no per aquest foc inexistent- i ella es va desplaçar ràpidament a casa meva, avisant al meu germà i la meva cunyada que també ho fessin. Ells van arribar primer, l’espectacle era dantesc: jo, amb un pijama amb els pantalons ple de sang -tenia la regla, però ells no ho sabien-, descalça, despentinada i amb una verborrea sense sentit. El meu germà intentava tranquil·litzar-me, però la meva cunyada s’havia quedat asseguda a una cadira, com una estàtua: immòbil i muda, incapaç de sortir de la seva sorpresa.
Al cap de poc va arribar la meva mare: se li va partir el cor en trobar a la seva filla en un estat en el qual mai hauria volgut veure-la. Què fer? Van cridar a un metge de guàrdia el qual, amb tota la bona fe del món i la inseguretat per trobar-se davant un quadre mèdic que ell desconeixia, els va dir que potser es tractava d’una esquizofrènia i que calia traslladar-me a un hospital. Jo em vaig negar i la meva última imatge en sortir de forma involuntària de casa va ser la de la meva àvia, recolzada en una paret, amb el seu rostre ple de dolor i llàgrimes.
La meva família va haver de arrossegar-me pels peus cap al vehicle i van intentar que no seguís alterant-me. Vans intents: per a quan vaig arribar a urgències, ja era una dona posseïda pel diable. El meu germà sempre ha dit que no recorda com va conduir durant aquest trajecte: ell només tenia present portar-me a on se’m pogués ajudar. Els portalliteres es van trobar amb una dona enfurismada i, en conseqüència, van intentar protegir-se. La meva mare els va suplicar que no em fessin mal: jo no recordo que m’ho fessin.
Tres persones abatudes, confuses, en què s’havia instal·lat aquesta por tan perjudicial: a allò desconegut. Van passar minuts, potser hores, en les quals, cada un d’ells es feia desenes i desenes de preguntes: Què li ha passat? Per què? Ha pres drogues? Podíem haver fet alguna cosa per evitar-ho? Per què no a mi…?
Va sortir un metge i els va preguntar: “La senten?”. Impossible no sentir-ho: crits, xiscles, una metralleta de paraules obscenes, amenaces. Va mirar a la meva mare: és la seva filla, ha de quedar ingressada; el dilluns els atendrà l’equip mèdic.
A aquest punyent moment, li va seguir un periple de passos, visites mèdiques, recerca d’antecedents familiars: els meus éssers estimats acompanyant-me en els permisos dins de la sala de psiquiatria, mentre jo em passejava com una zombi i pels meus porus es respirava la medicació . Diagnòstic: trastorn bipolar. Així, sense més, ni dolent ni bo: el que no es coneix no es pot valorar. Vénen més preguntes i arriben les respostes. I amb elles, la dura realitat: pot, i de fet ha estat així, que canviï la vida a tots, per petita que sigui la diferència.
És veritat, el trastorn em va canviar la vida. A través dels anys, m’ha fet més forta, més capaç de valorar els petits moments que la vida ens brinda. I per sobre de tot, m’ha fet sentir molt, molt orgullosa de la meva família: en tots aquests anys, i ja van vint-i-u, no han deixat de estimar-me, de donar-me suport, ni un sol dia.
Montse Baró
