Il·lustració © Sergi Balfegó
En el trastorn bipolar es veuen afectats els mecanismes encarregats de regular l’estat d’ànim. La majoria d’aquests mecanismes formen part del sistema límbic, una àrea del cervell que també rep el nom de “cervell emocional”.
Tot i que se’l considera “un” trastorn, en singular, hi ha diferents tipus de bipolaritat. Hi ha el Trastorn Bipolar de tipus I, el meu cas, en el qual la persona pot presentar al llarg de la seva evolució quatre tipus diferents d’episodis de mania, hipomania, episodis mixtos i depressions que s’alternen amb fases de eutimia (és a dir, d’estabilitat). L’aparició de símptomes psicòtics és molt freqüent: tres de cada quatre persones diagnosticades de Trastorn Bipolar I pateixen episodis psicòtics. D’altra banda, després d’una fase maníaca solen aparèixer depressions agudes, de vegades amb tendències autolítiques.
També hi ha el Trastorn Bipolar de tipus II, en el qual es produeixen hipomanies i depressions i que generalment no requereixen ingrés hospitalari. Finalment, hi ha la ciclotímia que és, de fet, la forma menys greu de trastorn bipolar. La ciclotímia consisteix en la successió de fases eufòriques i depressives lleus, però suficients per alterar la vida de les persones que la pateixen.
En tots els casos, per a detectar a temps les possibles recaigudes, és molt important conèixer-se a si mateix per mitjà dels pròdroms (fases d’alerta que ens han conduït en anteriors ocasions a una crisi o ingrés). En el meu cas concret comencen per l’insomni. En principi, quan no estava diagnosticada no li donava importància a no dormir, però la malaltia en anar progressant, arriba un moment en què ja no la pots controlar.
Als que ho vivim, ens donen medicacions per a estabilitzar-nos, per a què el nostre cervell sigui linealment emocional. Però les persones anomenades “normals”, sempre tenen el mateix estat d’ànim?
Jo vaig tenir el meu primer brot psicòtic als 23 anys, com ja vaig comentar en un altre article, però en aquells anys la psiquiatria no tenia ni idea del que era un trastorn bipolar. Simplement, es van dedicar a donar-me tot tipus de medicació. Anaven provant. Érem “conillets d’índies”.
Amb el temps, la situació ha anat millorant. Actualment, hi ha molta medicació eficaç. En alguns pacients com a estabilitzant funciona molt bé el Liti (Plenur), tot i que a mi, concretament, no em va funcionar, ja que em va alterar greument el sistema digestiu i em va ser substituït per Àcid Valproic (Depakine).
Depenent de cada cas, solen utilitzar-se diversos tipus de medicacions, usualment combinats, com la Lamotrigina, la Olanzapina (Zyprexa), el Clonazepam (Rivotril), la Sertralina, etc. Hi ha moltíssims més medicaments en el mercat, però aquests són els que m’ha receptat el meu psiquiatre del Centre de Salut Mental amb el qual em visito mensualment.
De tota manera, cal no abaixar la guàrdia, ja que la medicació no ho és tot, perquè durant els dos últims anys he tingut dues petites hipomanies. Actualment sóc pensionista, em va ser concedida la invalidesa total absoluta. És per això que necessito fer coses per a omplir el meu temps. Ara participo en ActivaMent i en el seu Grup d’Ajuda Mútua.
També recomano el servei ForumClínic de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, en el qual es poden fer consultes als doctors i fer comentaris amb els altres pacients. I per a finalitzar cito com a referència d’aquest trastorn al Dr. Eduard Vieta i Pascual. En l’actualitat, és el Director del Programa de Trastorns Bipolars de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona i també una destacada figura internacional en l’àrea dels trastorns bipolars
“No pensem que estem sols, molts famosos ja han sortit de l’armari.”
Rosa Mª Millán
