Estic filosofant amb mi mateixa sobre la forma en que la publicitat, els programes de televisió, algunes persones que conec, molts professionals de la salut mental i escriptors de llibres d’autoajuda, ens donen lliçons sobre la forma correcta i rapida de aconseguir la felicitat absoluta. Se suposa que la nostra meta a la vida es triomfar en l’àmbit laboral, social i familiar, si no ho aconsegueixes és per la teva culpa, donat que tal i tal altre ho van aconseguir i bona prova d’això són les revistes del cor, aquelles que només serveixen per passar l’estona en el lavabo i a la perruqueria.
Em resulta irònic que el missatge que ens envien es el de que creem una vida glamurosa. Se’ns nega el dret a la tristesa, a la acceptació del nostre propi cos, si totes les dones acceptessin el seu cos les clíniques de cirurgia estètica tancarien.
I si jo vull estar trist? O el que és més possible, i si jo necessito sentir-me trist? Doncs res, que llavors sóc una perdedora, independentment de les circumstancies que estigui vivint tinc que mostrar-me feliç i animós. A vegades quan ens sentim tristos, no hi ha res més dur que escoltar: “no facis aquesta cara de tristesa que em preocupes”, el que ens porta a sentir-nos que molestem als altres, a amagar els sentiments el que a la seva vegada genera més patiment.
I em resulta irònic, donat que si tens deliris, al·lucinacions o eufòria, ens diuen que patim d’estat alterats de consciencia i ens donen pastilles per no sentir absolutament res, ni dolor ni plaer. En canvi, quan repeteixes una i una altre vegada eslògans publicitaris i fas el que et dicten que es correcte, se suposa que ets normal. Normal? No, gracies. A ningú tindria que semblar-li normal el renunciar a ser nosaltres mateixos, sense tabús. Amb tot allò bo, dolent i regular que sentim interiorment. Amb les nostres contradiccions, amb la nostra personalitat i les nostres pròpies opinions sobre tot el que ens envolta i ens afecta de una forma o una altre. Renunciar a nosaltres per convertir-nos en uns altres, no gracies, no vull aquesta suposada felicitat, donat que se que es fictícia.
Per acabar m’agradaria recomanar una novel·la que vaig llegir fa molt, d’Aldous Huxley titulada “Un món feliç”, en realitat un món on tots creuen ser feliços, per tant no es qüestionen la societat en la que viuen. La hiperfelicitat com a forma de control de masses.
Rosa García
