Estrenem any, el 2019… mirava d’agrupar en poques línies, què és per mi el GAM, què m’aporta i què puc aportar jo al Grup d’Ajuda Mútua.
Més enllà de la tranquil·litat que aporta saber que les regles bàsiques són fàcils de interioritzar, volia escriure què és això de compartir voluntàriament en grup les vivències quotidianes a les que ens enfrontem les persones amb un diagnòstic de Salut Mental.
Com que la confidencialitat és l’eix bàsic de la dinàmica grupal i defineix l’existència del propi grup, no puc explicar les situacions diverses que es produeixen cada dimarts en el GAM de Vic. Només us diré que comencem a trobar-nos com a GAM el setembre del 2016 en el Centre Cívic Can Pau Raba i des de llavors una vegada per setmana compartim experiències i aprenem a entendre’ns millor: això fa grup i fomenta l’ajuda mútua.
Us puc explicar que, per mi, suposa una gran serenor compartir angoixes i també il·lusions vitals en companyia de qui sap que també compartiran amb tu vivències i projectes vitals. Després de sentir-te escoltat et sents alleujada i objectives molt més. Cal dir que, rere escoltar vivències de les companyes, acabes per posar les teves en la seva justa mesura. Per què? Relativitzes més i deixen de angoixar-te algunes de les teves experiències. Trobes paraules per transmetre ànims i ajuda a les companyes i descobreixes que ets una persona més positiva del que en el teu entorn més immediat et diuen. Tu, que en el passat senties que et deien: “ets destructiva”. D’això fa molt de temps, quan la depressió t’ofegava i et feia viure en l’infern. Ara ho recordes i ja no et fa mal. Ara ets sents renascuda.
Els beneficis de l’ajuda mútua els notes sempre que pots escoltar, parlar, expressar-te i alegrar-te amb els triomfs dels altres que també consideres una mica teus, doncs estàs allà, present de forma activa i fent costat.
Estàs contenta a pesar que el grup no s’estabilitza més en nombre de gent: puja i baixa. Acceptes que aquests alts i baixos de gent formen part de la vida, és inevitable quan estàs entre persones humanes. No som una fàbrica que produeix palets o llonganisses. Les persones tenim circumstàncies variades i això s’ha d’acceptar i, fins i tot, estimar-ho.
Enfocant així les coses, em sento tranquil·la, flueixo i em sento una mica més feliç. Sobretot, ja no em dolen els records, i puc seguir enfortida cap endavant.
I jo què puc aportar a més a més de la meva escolta? Doncs he estat reflexionant i si tingués que resumir-ho en una paraula: entusiasme, senzillament això. Entusiasme, que per mi és com un tros ben gran de la meva ànima.
Rosa Rubio
