Han passat trenta-set anys des de que em van diagnosticar. I realment les coses han canviat molt. He canviat jo. No es tracta només de que la medicació per afrontar un trastorn esquizofrènic hagi millorat. Jo em prenc les coses amb més tranquil·litat.
La biologia ajuda. Tens vint anys i ets un sac d’hormones. Les impressions que et provoca la realitat són més intenses. No vull dir que als cinquanta-cinc siguis un zombie, però les coses no m’impacten com abans.
I quants tens els primers brots, adonar-te que no vius a la realitat és més dolorós. Quan creus que has viscut una conversa que no has viscut, quan tens al·lucinacions, quan delires durant hores i hores en un món que no és real, realment ho passes molt malament.
Jo vaig caure en una depressió crònica. No podia estudiar. No podia treballar. No vivia en aquest món. I en moltes ocasions m’adonava plenament que així era impossible funcionar mínimament per fer les coses normals de la vida. Vaig treballar, però em va resultar duríssim i vaig haver d’agafar moltes baixes. Les meves relacions de parella no anaven bé. Creia que teníem relacions telepàtiques i jo no parlava durant hores. O imaginava estranys misticismes i màgies diverses.
Em va dir un psicòleg que a partir dels quaranta anys els símptomes positius (deliris, al·lucinacions) disminueixen. I jo crec que ho porto millor.
Encara tinc símptomes greus del meu trastorn mental, però no els faig tant de cas. Quan em passo quatre o cinc hores creient-me que sóc el Messies, ara procuro riure’m de mi mateix i passar pàgina el més aviat possible. O quan crec que hi estic ficat en un segrest i al meu voltant hi ha combats, tinc tanta pràctica amb aquests deliris que em resulta més fàcil tornar al món real. Potser sigui resignació i experiència, la universitat d’estavellar-se un cop i un altre, però ara tots aquests símptomes no em deprimeixen i no em preocupen.
Almenys, gaudeixo una mica de la vida quan estic bé. Unes hores de tranquil·litat són un plaer. Aquesta tranquil·litat ha influenciat els meus deliris. Que ara són més eufòrics que depriments. I vulguis que no, i sent conscient dels problemes que pot comportar, prefereixo estar eufòric que deprimit.
En el meu cas, amb els anys crec que he adquirit experiència i que tinc més paciència amb mi mateix. Quan puc, surto dels meus deliris i continuo amb una vida més normal. M’adono de quines són les situacions que em provoquen problemes i les evito o les afronto amb més confiança.
Crec que es vital no perdre l’esperança de que les coses poden millorar. Perquè es real.
Fèlix Rozey
