M’agradaria creure que tots estem d’acord que volem viure en una societat segura i justa, però sospito que hi ha gent amb veritables ànsies de poder que es nodreix de aprofitar-se dels que circumstancialment tenen menys recursos. El poder que et dóna els diners en aquesta societat és absurd; per exemple, pots llogar el cos d’una dona sense problemes, únicament per al teu plaer; pots fer una publicitat invasiva per crear desitjos; pots subornar impunement perquè amb diners tens infinites possibilitats més de poder comprar la teva llibertat. I aquestes persones maltractadores, perquè no hi ha una altra paraula per a elles, maltracten altra gent a costa del seu bé, com passava amb els esclaus a l’antiga roma; viuen en una altra realitat ben diferent de la de la seva puta, al seu treballador o el seu fidel creient. I no és que no siguin humans amb els seus autèntics sentiments. Viuen en una altra realitat, com si fos una psicosi permanent.
I feta aquesta introducció, donant curs a la meva “patològica suspicàcia crònica”, intentaré expressar les solucions que enfront del maltractament penso que pot haver-hi, perquè això és en realitat preocupar-se per la salut mental de la gent. El dany psicològic que fa el maltractament és l’origen de molts patiments que poden acabar sent reprimits amb medicació.
Jo crec que hi ha la cinquena dimensió. Tots sabem, perquè així ens van ensenyar, que de moment els científics només han descobert quatre: l’altura, la profunditat, la longitud i el temps. Aquesta creença meva és personal, la pots compartir o no, no et vaig fer una explicació científica sobre ella, no et faré un relat coherent d’on trobar-la, simplement et diré que de vegades la sento, que s’expandeix, i sento que l’amor, la pau i la bellesa són presents en el que veig, oloro, sento i penso, en harmonia. I escric això perquè és un maltractament psicològic que algú em negui la llibertat que pugui jo creure allò. No necessito ajuda, perquè això no em fa mal, ni necessito contenció, perquè això no fa mal a ningú. I si no penses que estic boja, pensaries que estaria boja anant a un psiquiatre per explicar-li la meva veritat. Jo em pregunto si pots considerar que potser sigui el psiquiatre el boig que no contempla la possibilitat que les seves creences (el seu manual pseudocientífic) no sigui veritat, si pot viure en un permanent deliri per negar la correcta utilitat de la percepció de la realitat a, actualment, un 25% de la població mundial, que és el percentatge que segons l’Organització Mundial de la Salut té un problema de salut mental.
I explico això perquè vegeu que per a mi és maltractament psicològic que em diguin que no tinc dret a pensar i sentir com jo vulgui. Que sóc rara? Doncs em sembla interessant, vull conèixer-me millor, segur que en algunes coses ens assemblem. Que no em comprens? Tranquil, tothom té les seves limitacions, jo també les tinc, no vaig a fer-te mal per això, segur que en moltes coses ens podem entendre. Si em veus patir i vols alleujar el meu dolor, pregunta què pots fer per mi. Potser pots fer alguna cosa, potser no, i has de respectar el meu dolor. Però no pots saber millor que jo el que em convé. Escoltaré atentament els teus consells, però no et faré cas simplement per la teva força o autoritat, i has de respectar la meva llibertat i el meu dret a expressar-me. I si em rebutges per creure’t millor, si no respectes la meva vida i els meus drets, això et fa pitjor com a persona. I ho sento per tu, hi ha gent que sí que sap veure més enllà de l’aparent, que pensa més enllà del que escolta, que s’esforça per comprendre i sap respectar a les persones.
Jo vull viure lliurement i ser jo, sense por a cada moment, respectant la llibertat dels altres i compartint la vida, de la manera que tu la perceps i de la manera que la percebo jo.
El maltractament es pot controlar. Primer, cal reconèixer el maltractament. Segon, que el maltractador reconegui el seu error. I si això no succeeix, cal crear mesures legals perquè no pugui exercir impunement mal.
Jo sí vull viure en una societat segura i justa, perquè ni m’agrada que facin mal als altres ni que m’ho facin a mi tampoc, perquè em fa mal, perquè tinc por. No vull que hi hagi abusos sexuals, ni ús de la violència gratuïta, ni abusos de poder institucionals, ni gent que no tingui res per menjar ni on dormir. I perquè hi hagi prevenció en salut mental cal preveure i evitar el mal, no preparar la gent per rebre-ho amb el: “Has de ser positiu”, i després alleujar el dolor amb contenció química. Això és posar simplement un pegat a la realitat, de la qual tots som responsables.
Els mals de la societat calen en cada un de nosaltres, però no hem d’oblidar que som nosaltres els que la construïm. És una obligació moral considerar que la salut mental és cosa de tots, i amb individualismes tan sols construïm aïllats èxits, aïllats fracassos. La manca de comunicació és el que ens impedeix créixer com a persones. Cada vegada que algú es suïcida penso que ens morim tots una mica, com a societat, com a humanitat. El suïcidi no és una opció personal, sempre hi ha alguna cosa o algú que ha acabat amb aquesta vida, i no és culpa seva. Com va a tenir alguna responsabilitat si ja és mort? Però castigar-se no serveix de res, simplement cal acceptar errors per fer-ho millor en un futur.
Maria Hernández
