Retalls de la meva recuperació
Tinc cinquanta-un anys ja, porto més de mitja vida lluitant o intentat superar-me dia a dia.
Tinc cinquanta-un anys ja, porto més de mitja vida lluitant o intentat superar-me dia a dia.
Situem-nos, era l'any 1994 quan portava quasi un any treballant de "pinxe" de cuina en un restaurant.
És molt comú en les persones que patim depressió també tenir ansietat en algun moment (no totes, per descomptat, però sol passar).
Fa anys vaig tenir una relació de parella tempestuosa en la qual l'altra persona va arribar a dir-me alguna vegada alguna cosa com “ara ets menys dona perquè ets menys emocional”, per a lloar-me.
Sóc Raquel, tinc Asperger/TEA i no sé diferenciar entre les diferents expressions humanes.
Després del meu segon malson desperta (conegut popularment com a brot psicòtic), i havent tornat a viure amb la meva mare, estava desesperada.
Primer dir: que és des de la meva experiència, és aquest relatar, el sentit i escrit a continuació…
L’estigma sanitari per raó de salut mental és real i quotidià, no una percepció distorsionada ni un zel excessiu.
M'agradaria parlar del que jo entenc per microtraumes i que els emmarco en la infància i preadolescencia per a entendre com em va sobrevenir el trastorn mental.
Anar a una comissaria i denunciar. Tot un èxit contra la por, el sentiment de culpa, la vergonya, l'horror sofert i el desig d'oblidar.