L’estigma sanitari: La privada
L’estigma sanitari per raó de salut mental és real i quotidià, no una percepció distorsionada ni un zel excessiu.
L’estigma sanitari per raó de salut mental és real i quotidià, no una percepció distorsionada ni un zel excessiu.
Parlar del suïcidi encara és quelcom complicat. Parlar-ne amb els éssers estimats, a la universitat, a la feina, etc., segueix sent en molts casos tabú.
Els problemes d’una persona amb trastorn mental comencen el primer dia que som diagnosticats amb una etiqueta psiquiàtrica.
Per a les persones que tenim un trastorn mental, els conceptes d'estigma i autoestigma són bàsics. Tots nosaltres, abans o després, ens hem trobat en una situació en què hem estat discriminats.
Durant la meva vida amb una etiqueta diagnòstica, etiqueta des del punt de vista de l’estigma associat, m’he trobat que tothom té la necessitat de diagnosticar.
Crec que quan parlem de falsos positius tan sols els molt entesos i els activistes en salut mental contra l’estigma sabem a què ens referim.
Parlar de l’estigma en la salut mental és avui tan encertat i problemàtic que no ens deixa veure l’arrel del problema.
Els psiquiatres em deien que amb medicació i fent teràpia podia portar una vida “normal” però no ho vaig aconseguir mai. Fins fa uns cinc anys.
A aquestes altures ningú hauria de sostenir sense envermellir de vergonya que els professionals de salut mental no tenen enormes biaixos personals que òbviament influeixen en la seva pràctica professional.
El programa Ara i Aquí que ha realitzat La 1 de TVE el proppassat divendres ha quedat a la memòria dels qui han tingut el disgust de veure’l com un model d’estigmatització i vulneració de drets.