L’Orgull Boig és celebració, però sobretot, reivindicació
Il·lustració © Jennifer Helfand Aquest passat 30 de maig vam poder gaudir de la celebració de l’Orgull Boig [...]
Il·lustració © Jennifer Helfand Aquest passat 30 de maig vam poder gaudir de la celebració de l’Orgull Boig [...]
Últimament a causa del cas mediàtic d'una persona famosa els grans mitjans han posat el focus en el maltractament psicològic, l'estan fent visible.
Ja tenim aquí la Marató de TV3 dedicada a difondre un discurs d’odi contra les persones psiquiatritzades.
Si faig un breu repàs sobre les categories diagnòstiques, recordo veure-les com una llista d'ingredients de la compra, sense saber quin plat principal pretenien cuinar.
El dia que em van proposar explicar la meva “història de vida” no em va semblar pas un gran repte. Tan sols hauria de posar una mica d’ordre a tot plegat i explicar el que m’havia passat a mi.
Ja fa més d’un any que va començar la pandèmia i psicològicament, a vegades, em dóna la sensació que seguim en els primers mesos d’aquesta.
El suïcidi m'ha castigat des de jove. Va ser als vint anys quan vaig viure de prop la mort d'un company per suïcidi.
Queda molt, moltíssim per lluitar perquè la salut mental deixi de ser un estigma social.
Incapacitada per viure el dia a dia amb certa normalitat. Falta d’atenció i apatia. Molta apatia.
No sabria dir quan va començar tot. Sempre em deien que era massa sensible. Què és ser massa sensible?