Últimament a causa del cas mediàtic d’una persona famosa els grans mitjans han posat el focus en el maltractament psicològic, l’estan fent visible. No és que fins ara no existís abans, ni que no causes sofriment, angoixa, depressió i fins i tot milers d’intents i centenars de morts per suïcidis, però allò que no es veu, que no es visibilitza, que no es coneix, no existeix.
Benvinguts siguin el focus. Els problemes que no reconeixes, no els soluciones.
Massa sovint ni el maltractador psicològic és conscient del maltractament, ni la víctima es reconeix com a maltractada, estan tant normalitzades certes actituds, menysteniments, menyspreus, que allò que haurien de ser senyals d’alerta passen totalment inadvertides. Veure el maltractament que han patit tercers i les seves greus conseqüències sovint fa reflexionar sobre el propi, plantejar-te si allò que està passant a casa teva s’assembla massa a allò que explica l’altre. Un cas mediàtic arriba a moltes cases i pot conscienciar a molta gent del greu problema que suposa per milers de persones, no només dones, fills, companys de feina, d’escola… el maltractament psicològic.
El que més em sorprèn d’aquest cas és el munt de periodistes que no entén que el seu bon amic, el bon pare, el bon fill, la bona persona, el bon company de feina, aquell home divertit, alegre, que els convidava a casa seva, amb el que sortien de festa i segurament els ha ajudat en moltes ocasions, pugui ser un maltractador.
Potser la imatge que ens han mostrat en els contes de fades és que qui segresten les princeses intentant tancar-les en una torra, aïllant-les de tots els qui les estimem, i de tot allò que estimen per tota la vida, fins que es moren o fins que es tiren per la finestra més alta, són bruixes lletgíssimes amb una gran piga al nas, o dracs terribles i malcarats, que criden, s’enfaden i intenten cremar a tothom que gosa acostar-s’hi. Potser ens imaginem que algú capaç de fer tal barbaritat el reconeixerem de seguida pel seu aspecte o mal caràcter.
Però estimats periodistes, hauríeu de saber que el maltractador s’assembla més a un camaleó que canvia de color, de caràcter i de comportament segons l’ambient en què es troba. Per això sovint és tan difícil de reconèixer. Pot ser encantador, amable, treballador, baixar les escombraries cada nit a la veïna, deixar diners a la família, venir-te a veure a l’hospital, adulador amb qui admira i fins i tot estar molt “enamorat” de la “seva” -perquè ets la seva propietat- dona, maltractant-la per gelosia o pensant que li fa un bé, perquè amb els seus retrets i menyspreus l’ajuda a convertir-se en la dona que creu que ha de ser, en una dona millor. Quan en realitat la vol convertir en la dona que ell necessita: submisa, obedient, aïllada de tot i de tothom, encegada, que li dóna la raó en tot, que el veu a ell com l’home perfecte que sap que no és. Segurament si la dona no vol sortir mai de la torre, no la maltractarà, serà tan bo amb ella com és amb els seus “amics”, que hi confien, se’l creuen i no li porten mai la contrària.
Però ai, si ella gosa voler escapar-se; ai, si ella deixa de ser aquella submisa enamorada; ai, si el deixa veure com el més perfecte dels mortals; ai, si li gosa contradir la més mínima opinió; ai, si deixa de fer allò que ell vol que faci; ai, si…
Aleshores el teu bon amic, germà, fill, pare, veí, company de feina…, que és al carrer, quan entri a casa es convertirà en un maltractador.
Aleshores la teva pacient, aquella que s’intenta suïcidar, s’autolesiona, que ingressa tan sovint per atacs d’angoixa, sempre als vespres quan ell és a casa, que se sotmet a TECs i no millora, aquella que quan després d’anys de malaltia finalment se separa i incomprensiblement comença a millorar, mai més es torna a intentar suïcidar, ni torna a ingressar per un atac d’angoixa, estimat psicòleg o psiquiatre, hauries de pensar si és la víctima d’un maltractador.
Alba Muntadas Corcoy
