Últimament em pregunto quantes vegades he traspassat els límits de la meva salut mental fent coses que em restaven més del que em donaven (sense parlar materialment). Això em va portar a pensar en per què de vegades pot resultar més fàcil tenir cura de la nostra salut física que no pas de la nostra salut mental. Per què se’ns qüestiona més quan decidim tenir cura de la nostra salut emocional i no quan decidim fer-ho amb la nostra salut física?
A vegades m’he sentit com una persona capritxosa o una persona feble quan he decidit anteposar la meva salut emocional a situacions estressants com podria ser un treball o en èpoques d’exàmens i lliuraments a la universitat. Prendre aquestes decisions també pot fer-me sentir sola, com si estigués fent algo que no hauria de fer, com quan un descobreix quelcom i sap que no hauria d’haver-ho descobert, perquè, i ara que ho he descobert què faré amb això? No sé si m’explico. Pot ser no, perquè la veritat és que és confús fins i tot per a mi. El que vull dir és: com puc ignorar la meva salut mental ara que he descobert lo important que és per a mi? Com puc “atemptar” contra la meva salut mental amb tota la feina i esforç que m’ha portat començar a tenir cert benestar emocional? Com puc deixar de tenir benestar emocional i seguir estant bé? Anar en contra d’això em fa sentir realment malament. Em provoca un malestar doble: el de fer quelcom que sé que no vull fer i el fet de fer-ho m’acaba portant a sentir ansietat i a tenir ratxes de plors desesperants. Em provoca angoixa auto-qüestionar-me quan es tracta de tenir cura de la meva salut mental. És com si trontollés tot.
Em pregunto per què ens exposem a situacions estressants emocionalment sabent el que ens comportarà, i no em refereixo a situacions de “necessitat”, tot i que quina classe de sistema és aquest que ens empeny a sobrepassar els nostres límits de salut? És un sistema que mesura la producció des d’allò material, on allò productiu és lo “bo” i qualsevol mena de treball que no produeixi res material o beneficiós per al sistema econòmic és “menys”, no és “de veritat” i així. Quan no ens sentim bé amb aquest sistema, amb aquesta manera de fer, quan no ens adaptem per alguna raó, el problema s’acaba individualitzant. I és així com en algun punt se’ns jutja com a persones vagues a tots els que no hem volgut/pogut seguir aquest ritme frenètic productiu. Però no és nostre el problema, no ens posem malalts sols, tot el nostre entorn condiciona per a millor o pitjor la nostra salut.
Encara no sé ben bé com seguir aquest camí que sigui més fidel als meus ritmes, encara no sé si ho estic fent bé, encara sento una pressió sistèmica a sobre per no ser “millor”, més “productiva”, més “resistent”, menys “capritxosa”, menys “mandrosa”, menys “sensible”, més “madura”. Aquests són una part dels estereotips i etiquetes. Estic intentant desprendre’m d’ells.
Sharon Leones López
