Fa una mica més d’un any vaig escriure un article sobre el suïcidi i aquestes darreres setmanes he estat pensant molt sobre aquest tema, arrel de la mort per suïcidi d’un company d’ActivaMent, (i perquè no fa pas tant hi vaig pensar, tot i que vaig superar-ho, ja us explicaré més endavant). I fa uns dies, en una noticia publicada a la nostra pàgina de Facebook sobre el suïcidi, una persona va escriure un comentari molt desafortunat que a mi em va semblar que banalitzava el suïcidi, que em va fer explotar fet explotar i al mateix temps sentir molta tristesa.
En el meu anterior article deia que “Parlar del suïcidi encara és quelcom complicat i tabú” però què “se’n ha de parlar més, parlar salva vides”.
Però cal parlar des de l’altaveu de la societat, els mitjans de comunicació, cal que en parlin els supervivents d’intents de suïcidi i les persones que tenen o han tingut idees suïcides. Parlar en primera persona de manera acurada i no estigmatitzant. Perquè és la única forma de trencar estereotips i creences errònies. En definitiva, acabar amb el tabú i l’estigma que envolta el suïcidi.
Però sempre hi haurà qui mirarà cap a un altre costat, qui carregat de desconeixement, psicologia positiva o altres “bajanades” ho veurà com un error, com un acte de covardia, com una estupidesa humana.. I faig l’esforç d’empatitzar i penso que mai si han trobat ni amb idees suïcides ni amb una depressió o qualsevol altre cosa que se li assembli.
Aquest comentari desafortunat jo el vaig interpretar com que qui es suïcida és un covard perquè la mort ja ve sola. Quina sort no haver tingut mai idees suïcides ni que cap persona estimada les hagi tingut, perquè us ben asseguro que és un infern. Jo ho he viscut com una idea intrusiva durant anys gairebé les vint-i-quatre hores del dia i no s’ho desitjo a ningú.
Aquestes idees s’instal·len a la ment i al final, a mi, ja em funcionaven com un pilot automàtic. Fins ara, poca gent ho sabia, però durant la meva adolescència vaig intentar-ho, però per sort ho vaig parar a temps jo mateixa. Vaig viure molt malament el fet de no ser capaç de portar-ho a terme, però ara me n’alegro de no haver-ho fet. Ara sé que no volia morir, sinó que s’acabés aquell maleït patiment.
Tinc una relació contradictòria amb el tema del suïcidi. Empatitzo amb aquelles persones que arriben a suïcidar-se, però al mateix temps sento molta ràbia pel mateix fet, perquè a vegades em pregunto sobre la voluntarietat o involuntarietat de l’acte. I això quan jo he desitjat morir molts cops i he tingut conductes autodestructives per morir poc a poc, conscient o inconscientment.
Un cop li vaig confessar a la meva mare el que havia intentat fer i pensat durant anys i la seva reacció em va fer pensar molt i m’ha frenat moltes vegades de fer-ho. Vaig pensar en les persones estimades que es quedarien i que els hi faria molt de mal. No és cap consell, però a mi m’ha servit perquè quan s’encén el pilot automàtic sonin les alarmes i això em faci reaccionar.
Però empatitzo amb les persones que ho han intentat i també amb les que ho han aconseguit perquè segons la meva experiència, que no té perquè ser generalitzada, hi ha un moment en que quan apareixien aquests pensaments deixava de ser la Mònica, per això dic que no sé si eren pensaments voluntaris o involuntaris.
La desesperació i el patiment eren tant grans i intensos que no podia pensar en res més que en la mort. No podia pensar en el mal que podria fer, ni tant sols en les conseqüències que podria tenir si no ho aconseguís i em quedessin seqüeles. Només volia acabar amb el meu patiment psíquic, volia sortir de la presó en la que vivia, volia deixar aquest món per mi hostil en aquells moments, volia que es fes fosc dalt de l’escenari i aparegués la paraula fi d’una vegada per totes i per sempre més.
Avui en dia no tinc aquests pensaments, avui en dia tinc malestars, però no em porten gairebé mai a que s’encengui el pilot automàtic i, en tot cas, quan s’encén cada cop em costa menys “enviar-l’ho a passeig”, és al que em referia en les primeres línies d’aquest text.
Sé que per a molta gent és complicat entendre les idees suïcides i el suïcidi en sí mateix, no crec que a ningú li agradi saber que algú s’ha tret la vida, sigui una persona estimada, coneguda o desconeguda. El que passa és que ens és molt complicat entendre perquè una persona acaba amb la seva vida abans d’hora. No condemno el comentari que vaig llegir fa uns dies o tants d’altres que he llegit o sentit al llarg del temps, però espero que llegir aquest text faci reflexionar a alguna persona.
Amb aquest escrit ja no em limito a parlar del suïcidi, sinó que pretenc que se’n parli bé i sobretot que es tingui en compte el que poden estar sentint les persones que tenen pensaments suïcides, que ho han intentat, protegir la memòria dels qui ho han aconseguit o no i als éssers estimats que els han sobreviscut. Ja no demano coses bàsiques com empatia, simplement RESPECTE.
Mònica Civill Quintana
