Que l’acompanyar sigui l’acte revolucionari que posi fi a dècades de patiments silenciats. I que, sobretot, ens cuidem en l’intent.
Jo no sabia i encara desconec molts vèrtexs i matisos del que passa quan accionem el verb acompanyar. Quan ho intento i quan -per què no- també fracasso.
Acompanyo a una amiga a urgències, acompanyo al meu gos traumatitzat a passejar, acompanyo la meva mare al súper. Acompanyo a la meva parella a la ginecòloga. Acompanyo a la meva companya en un viatge concret i finit. I d’això sé, més o menys, millor o pitjor, amb o sense ganes. L’acte físic i corporal ens revela el desig de voler compartir espai i temps concrets.
M’acompanya la meva mare a la psiquiatra, m’acompanya el meu gos a llençar les escombraries i a revisar que no m’hagin robat la bici, m’acompanya la meva parella al meu cementiri favorit, m’acompanyen les meves amigues al súper. I amb o sense ganes, amb o sense decisió pròpia, m’endinso, en companyia, en complir amb la meva mundana quotidianitat que de vegades fa mal i de vegades resulta ser un bàlsam de tranquil·litat. Ho he valorat més i de vegades menys, he tingut més o menys ímpetu, però agraeixo que ens ajuntem en el camí finit.
I, no obstant això, no seré l’única que s’atreveixi a dir que en la multitud m’he sentit desolada. No sóc l’única que estant envoltada de persones la percepció de solitud era com una lluerna que arruïnava l’experiència present. No parlo per mi sola si poso en paraules la fragilitat de l’ànima quan no troba llaços amb altres.
Un cop ens oblidem d’acompanyar amb l’ànima i ara som incapaços d’entendre què li fa tant de mal a l’altra persona. Deixem de banda les experiències de vida i ens centrem en què -únicament- els gens ens revelessin el misteri del patiment humà. No m’he sentit malalta en la meva vida excepte quan vaig tenir una pneumònia o em van treure els queixals. I que quedi clar quan ho dic ben alt: Si la investigació dominant en salut mental passa per un enfocament mèdic de tall reduccionista i opressor de base per a descobrir quin gen fa que jo estigui enfadada, que busquin en les entranyes del trauma, en la violència invisibilitzada, en la pèrdua d’éssers estimats, en el dubte infinita de si sóc o no vàlida per aquest món. No en els meus gens.
I que, si en cas contrari, la motivació i el propòsit primordial per aquesta investigació és oferir una millor qualitat de vida, una satisfacció en quelcom tant humà com el d’ésser aquí i viure com es pugui, però viure malgrat els patiments que de vegades sento a les meves vísceres, facin el favor de canviar l’enfocament.
Prenguin en consideració, si us plau, pensar en noves mirades cap a una investigació de ‘allò social’, quins gens defectuosos i podrits al cos estructural interactuen amb l’experiència de viure -o sobreviure- en una societat efímera, capitalista i excloent.
I que no sóc jo sola, no sóc l’única. Entre moltes altres, ja ho diu Faulkner (2017), tot i que ‘sapiguem’ que la gent amb problemes mentals es beneficia d’un ampli rang d’ajudes o suports psicosocials (suport a les relacions, en l’activitat social, pensions, allotjament, etc.), aquests ajuts seran les primeres a desaparèixer en temps de crisi a causa de que no hi ha ‘evidència’ per recolzar-les.
De què estic parlant, doncs? Parlo de que tota ajuda que impliqui acompanyar algú, en allò físic i allò mental, en el subtil i en el que és evident, en allò relacional i les necessitats de caràcter material que són imprescindibles per viure, han d’ocupar la primera línia en els projectes d’investigació i intervenció-participació, sempre comptant amb nosaltres i les nostres experiències, per a aconseguir certa satisfacció, fins i tot una recuperació que, potser, desencadeni en unes ganes de viure la vida que sé és merescuda pel simple fet d’haver nascut.
Mariona Basté
Referencia:
- Faulkner, A. (2017, 21 marzo). Survivor research and Mad Studies: the role and value of experiential knowledge in mental health research. Disability & Society. http://dx.doi.org/10.1080/09687599.2017.1302320
