Al març de 2020, poquíssims dies abans del 8M vaig tenir una de les crisis més fortes que fins ara he tingut. Crec que des de petita he anat desenvolupant un mecanisme per a protegir-me i allunyar-me (emocionalment sobretot) en situacions de massa estrès. Però en 2020 el meu cos va dir “prou”. Es va paralitzar i des de llavors en cada situació nova, on em veia superada, tornava a paralitzar-se. Al principi ho vaig entendre com una cosa dolenta però després de parlar-ho amb el meu terapeuta, em va ajudar a entendre que el meu cos estava reaccionant, que jo ja no estava fugint, m’estava enfrontant al silenci, a la repressió de les meves emocions que portava anys fent jo mateixa. El cos és savi. Em vaig prendre allò com un moment per a aprendre a no fugir de mi mateixa quan més em necessitava. Encara em continua costant esforços enormes no fer-ho, però a poc a poc vaig aprenent. I a poc a poc he anat aprenent que jo tinc la meva veritat, que a vegades uns altres me l’han negat. Tinc la meva veritat i fins jo mateixa m’he silenciat. Però després de tantes coses crec que cada vegada tinc menys ganes de silenciar-me. I encara a vegades em silencio i altres vegades no tant. Sóc dona, i a vegades tinc problemes amb la meva salut mental. La meva salut mental no és un ens errant, la meva salut mental depèn de les meves experiències i en moltes d’elles el meu gènere ha influït a l’hora de viure situacions que em vulneraven i violentaven com a persona, com a dona.
Que no em treguin la meva veritat l’home que em va maltractar.
Que no em treguin la meva veritat els homes que van abusar de mi.
Que no em treguin la meva veritat els que no em van creure.
Que no em treguin la meva veritat els que em van anomenar exagerada o massa emocional.
Que no em tregui la veritat el metge que em va tocar en una revisió ginecològica.
Que no em treguin la meva veritat els qui se sentin atacats per ella, encara que no sigui ni tan sols aquesta la meva intenció.
Que no em treguin la meva veritat.
Que no em treguin la meva veritat els diagnòstics genèrics.
Que no em treguin qui sóc, que no estic trencada, encara que moltes vegades ho pensi jo mateixa.
Que no em treguin la meva veritat.
Que no s’anul·li la meva existència.
Que ningú distorsioni amb el seu poder la meva experiència.
Que no em treguin.
Que no.
No.
Existeixo. (Sobre)Visc. I a vegades, ja no callo.
Sóc aquí. A vegades més i a vegades menys.
Sharon Leones
