He caminat per aquesta vida durant trenta-cinc anys i vint d’ells han estat amb el pes d’una motxilla de pedres que he portat a les meves espatlles.
Vivim en un sistema capitalista, competitiu i venut, un sistema que fa a moltes persones invisibles i oblidades provocant així l’aparició de molts trastorns mentals. Però que són realment els trastorns mentals? Un invent, el sofriment disparat per les desigualtats, resultats dels traumes soferts des de criatures, els maltractaments…? Jo vaig deixar de creure en aquesta mena de trastorns, per a mi la veritable malaltia és la societat en la qual ens va tocar viure.
Em sembla tan lamentable que en aquest món es presumeixi d’igualtat i de justícia quan m’afarto de veure en el meu dia a dia com el racisme cada vegada està més present, la discriminació per identitat sexual o simplement pel fet de ser qui vols ser.
No hauríem de tenir por d’anar pel carrer de la mà de la persona que estimem o de mostrar el nostre cos tal com ens sentim. Hauríem d’unir-nos per a donar més veu i lluitar per a canviar aquest sistema que no ajuda, sinó que assenyala i jutja fent més vulnerables als col·lectius que no són reconeguts per aquest sistema.
I la política?
La política sempre presumint d’igualtat i de justícia. Permetin-me dir-los que la justícia no porta una arma a la mà, i que la igualtat no està molt d’acord amb les classes socials.
Als polítics els dóna exactament igual el poble, aquest poble que els manté les seves panxes ben plenes, perquè es van alimentant de la pobresa enriquint les seves luxoses neveres.
Donen també discursets sobre els drets humans, aquests drets humans que es violen dins d’institucions on diuen tenir la cura als nostres dimonis interiors, aïllant-nos dins dels murs d’una presó que calla el maltractament, la mentida i on s’amaguen traficants legals disfressats amb una bata blanca que negocien amb la gran farmacèutica, potser això té alguna cosa a veure amb guanyar més comissions per vendes.
He passat gran part de la meva existència en psiquiatria i també en ingressos en aquestes institucions que us he esmentat anteriorment.
En l’educació secundària vaig patir bullying i això em va fer convertir-me en una persona molt agressiva, desconfiada i sempre ficada en conflictes.
Als catorze anys vaig deixar d’estudiar per a ser internat en psiquiàtrics, aquells psiquiàtrics que prometien a les nostres famílies tenir la cura amb unes màgiques capsuletes.
La meva consciència es va esvair amb aquesta edat i la meva innocència també, sota la crueltat de les contencions mecàniques, la dictadura d’unes institucions religioses i feixistes on l’única cosa que feien era aplicar el maltractament a les persones psiquiatritzades.
Un psiquiàtric és sinònim de maltractament, els teus drets es perden i la teva veu deixa d’existir, no ets més que un número d’un sinistre experiment portat per drogues i descàrregues elèctriques on moriran moltíssimes de les teves neurones creant així persones dependents, tenint un control absolut sobre les seves vides i obligats a ser medicats de per vida. Però per què no alerten dels efectes secundaris d’aquestes medicacions? Com poden medicar una “malaltia” que no és física i que simplement és una teoria sense fonament?
Us posaré un exemple dels efectes secundaris d’una de les seves medicacions psiquiàtriques i que es recepten molt fàcilment.
DIAZEPAN: Inquietud, agitació, irritabilitat, deliri (incoherència de les idees), atacs d’ira, agressivitat, malsons, al·lucinacions, psicosis (pèrdua de contacte amb la realitat) o conducta inapropiada. Aquestes reaccions són més freqüents en ancians i en nens. Pot aparèixer amnèsia anterógrada (dificultat per a recordar fets recents) a dosis normals, el risc augmenta quan s’augmenta la dosi. Els efectes amnèsics poden anar associats a alteracions del comportament.
Aquests són alguns dels efectes secundaris del diazepam.
Ara buscaré més efectes secundaris, però ara dels antidepressius, per exemple:
FLUOXETINA: Mal de cap, alteracions de la son o somnis anormals, marejos, falta d’apetit, cansament, eufòria, moviments incontrolables, convulsions, inquietud extrema, al·lucinacions, comportament atípicament desenfrenat, confusió, agitació, ansietat, nerviosisme, incapacitat per a concentrar-se i pensar amb claredat, atacs de pànic, o pensaments de suïcidi o autolesió.
Com pot ser que un antidepressiu tingui efectes secundaris com el suïcidi o depressió?
Un altre dels psicofàrmacs que he buscat els símptomes secundaris és un antipsicòtic molt conegut:
QUETIAPINA: Batec cardíac ràpid, restrenyiment, estómac regirat (indigestió), sensació de feblesa, inflor de braços o cames, pressió arterial baixa quan s’està dret, marejos o desmais; augment dels nivells de sucre en la sang, visió borrosa, somnis anormals i malsons, sentir-se més famolenc, sentir-se irritat, trastorn en la parla i en el llenguatge, pensaments de suïcidi i empitjorament de la seva depressió, falta d’alè, vòmits (principalment en persones d’edat avançada), febre, canvis en la quantitat d’hormones tiroidals en sang, disminució del nombre d’uns certs tipus de cèl·lules en sang, augments de la quantitat d’enzims hepàtics mesures en sang, augments de la quantitat d’hormona prolactina en sang.
Doncs aquí estan alguns dels efectes secundaris de la medicació que se’ns està receptant i les seves nefastes conseqüències.
També m’agradaria parlar una mica sobre els electroshocks, aquests que diuen ser tan eficients però que també solen deixar seqüeles permanents en la persona.
TERÀPIA ELECTROCONVULSIVA: Mal de cap, marejos, pressió arterial baixa, pèrdua de memòria a vegades permanent, confusió, taquicàrdies, risc de mort, dolències musculars.
Doncs aquí deixo una mica del tractament tan nefast que duu a terme la psiquiatria, que presumeix d’estar evolucionant respecte a uns altres temps però crec que segueixen en la mateixa etapa de fa un segle. Vergonyós que s’estigui jugant amb la vida de les persones d’aquesta manera i lamentable que les persones que en teoria ens haurien d’ajudar ens estiguin destruint.
Sota l’experiència que jo he tingut en el relacionat amb la psiquiatria durant anys haig d’opinar que és una veritable estafa i una violació dels drets humans.
Què tan cert són els seus diagnòstics i fins quan hem de suportar els seus abusos?
Aiker Acedo
