Una vegada vaig aprendre el refrany: “L’hàbit no fa el monjo”. Podríem extrapolar-ho a qualsevol professió amb titulació universitària… “El títol universitari no fa el professional”. Ser un bon professional i ser bona persona és compatible? “Una mala persona no arriba mai a ser bon professional”, diu Howard Gardner en una entrevista.
I és que de professionals n’hi ha molts arreu que són entesos en una matèria o altra. Però, específicament psicòlegs, què me’n podeu dir? Actuar amb professionalitat i bona fe no hauria d’estar renyit, malgrat això de la bona fe soni molt cristià, moltes lleis contemplen, encara avui en dia, la bona fe o el bon judici com a manera d’interpretar la bondat, la pau, la fraternitat, la misericòrdia o tota una sèrie de valors que emanen tots ells de la cristiandat.
Un dia vaig anar a una entrevista amb un metge forense perquè havia de fer un informe sobre la reintegració de la meva capacitat jurídica, en un procediment judicial que va resultar en victòria pels meus interessos ja que se’m va reintegrar la capacitat, i en l’entrevista em va preguntar pel meu pare:
Jo: – Sí, ell m’ajuda econòmicament i em deixa un pis per viure-hi.
Metge: – Molt bé, podríem dir que és un bon home el teu pare, no?
El concepte de “bo”, “bon”, “bona”, “bondat” abunda quan parlem de “gent de bé”, “honrados y decentes”, dirien en temps de Franco. En fi, que per haver-hi gent bona, també hi ha gent tòxica. Aquella que és o es manifesta contrària a la bondat. Però qui diu qui és bo i qui no ho és? Què forma part de la bondat i què de la toxicitat? Quines persones són més bones o quines més tòxiques? Crec que això depèn de les convencions socials que s’estableixin segons la cultura. Podríem parlar d’antropologia, i jo no sóc cap expert.
Què passa quan els metges fan el Jurament Hipocràtic, o els psicòlegs i els professionals sanitaris fan altres juraments deontològics? Juren fer el bé, i si no el poden fer, llavors juren no fer el mal en aquella persona que tracten, o si és el cas que el perjudiquin en algun aspecte de la seva vida, que ho facin en la menor mesura possible. En això es basa el Jurament Hipocràtic. I jo pregunto: Una ciència, com la psiquiatria, va néixer per fer el bé? Quan una disciplina mèdica com la psiquiatria té un moviment antipsiquiatria radicalment contrari als postulats d’aquesta ciència, què pot passar? Per què la psiquiatria té un moviment que la vol aniquilar, i altres ciències mèdiques, per no dir totes les altres, no tenen aquest moviment oposat? Serà que la psiquiatria no s’hauria de considerar una ciència? Ho diuen varis psiquiatres reputats, entre ells en Llíria, Antonucci, Szasz i altres referents mundials.
Com diu Richard Davidson: “La base d’un cervell sa és la bondat, i es pot entrenar”.
Vull creure que els psiquiatres tenen ànima, i no l’han venut al diable. Vull creure que hi ha gent que té bondat, malgrat puguin ser psiquiatres de professió. Vull creure que la psiquiatria deixarà de tenir algun dia el poder de coerció i de terror més gran de la història de la humanitat, malgrat les tingui, segons el meu parer. Vull creure que la psiquiatria i els professionals que la representen tindran algun dia el valor de reconèixer els crims contra la humanitat que han comès. Vull creure que arribarà el dia en què la societat en general comprendrà que els problemes de salut mental emanen de la vulneració sistemàtica dels drets humans arreu on es donguin aquests problemes. Que aquests drets han estat trepitjats sistemàticament al llarg de generacions i generacions de persones que no encaixaven en el sistema imperant, és a dir, coetani.
I, espero que en un futur no massa llunyà, la psiquiatria i el sistema de salut mental sigui la distòpia a batre, i la no-discriminació i la no-estigmatització siguin la utopia a conquerir. En un món massa malalt ja, com per fer cas omís als crits d’auxili que demanen milions de persones a qui se’ls ha reprimit, torturat, menyspreat, rebutjat, recriminat, maltractat, odiat, perseguit, condemnat, aixafat per la maquinària psiquiàtrica que no és res més que una màquina de clixés destinada a l’objectiu més obscur d’aquesta anomenada societat del benestar, que no és altra que la aniquilació del diferent, del qui desentona, del qui se surt de sí mateix per la mateixa dinàmica subversiva de l’establishment imposat per la força de la coerció i la imposició de la medicació, amb un llarg etcètera de medicaments inútils, que contaminen més l’organisme que res, i que només droguen al qui les rep perquè temporalment deixi de fer nosa, i que no resolen absolutament cap ni una de la vulneració de drets a la que el nostre col·lectiu porta segles sotmès.
Dani Ferrer Teruel
