Durant meu llarg caminar pel món de la salut mental no tot han estat decepcions, males experiències i sales de psiquiatria. Diré que no ha estat un camí fàcil, sobretot al principi, quan et diagnostiquen una cosa de la qual molt possiblement no has sentit parlar mai o no almenys en algú pròxim a tu, a més pel teu cap passen moltíssims pensaments com, per exemple: per què a mi, o quin he fet jo per a merèixer això. Bé, no vull desviar-me massa.
Però, ara, als meus trenta-sis anys, em paro per uns instants a analitzar tot allò que he après, tot allò que he superat, és cert, sempre amb ajuda de professionals, però si jo no hagués volgut, si jo no m’hagués obstinat a fer-ho, mai ho hagués fet.
He après que queda molt, moltíssim per lluitar perquè la salut mental deixi de ser un estigma social. Això és així, no s’ha de negar, però sí podem lluitar juntes, fer-nos escoltar i que algun dia això canviï.
He après que les persones que t’estimen sempre són aquí quan les necessites, independentment que sàpiguen o no què fer per a ajudar-te, però aquí estan.
Que per molt que diguin uns especialistes en la matèria, digui’s metge, psiquiatres, psicòlegs, sigui qui sigui, i, que, molt possiblement porten tota una vida dedicada a l’estudi de la ment humana, ells també són persones de carn i os, persones que senten i pateixen, persones que tindran dies millors i dies pitjors i dies que, encara que no hauria de ser així, influeixin a l’hora de prendre decisions,. I, amb això em refereixo a les persones que estan, o, més aviat, exerceixen el càrrec de jurat mèdic” i, d’ells depèn en moltes ocasions el nostre futur “estigma social” o posterior acceptació i creixement personal.
També he après que, les limitacions no existeixen, és cert que, pot ser que, ens resulti més complicat que a una persona sense cap mena de diagnòstic mental, però, amigues, no és per res, és perquè nosaltres mateixos mateixes ens creiem les barreres que ells ens posen i ens volen imposar.
Es pot aconseguir qualsevol cosa, amb paciència, dedicació i esforç. També, potser, cap, com m’han fet veure, i ho agrairé sempre, forçar-se en ocasions quan les forces flaquegen. No podem pretendre ser rics tocant-nos la loteria si és que, mai juguem a ella, però, per què no, plantejar-me arribar a ser independent o estudiar una carrera?. Qui diu aquestes metes, altíssimes, per cert, diu les metes del dia a dia, de cada setmana, de cada mes, cada petita cosa que, a poc a poc, ens acosti més a la nostra gran meta. Cada petita meta és una gran meta i, com a tal cal celebrar-la, benvolgudes amigues, crec que he après tant de l’estigma social que, continuaré lluitant amb totes les meves forces perquè, algun dia, espero que sigui més aviat que tard, les esperances mai es perdin, això també ho he après, ningú més hagi de sofrir el rebuig de la societat per sentir, viure o patir les coses de manera diferent. Però jo, la meva experiència personal, encara que, diré, dura, no la canvio pel que he après i crescut com a persona.
Vanesa Romero Montesinos
