Durant la meva infància se’m va diagnosticar un Síndrome de Turner. A l’escola sempre he sigut víctima de mofes i discriminacions degut a les característiques que aquest em condicionava (baixa talla, aparença infantil…). Cada dia que anava a l’escola els companys i les companyes no volien jugar amb mi “perquè era baixeta”, cosa que va fer que la meva solitud fos la meva única companyia des de ben petita. Jo li explicava als mestres però aquests mai m’escoltaren: deien que no m’adaptava al grup, que tenia un caràcter dominant (quan mai he volgut imposar res a ningú i amb els adults que interactuava deien que era una nena “dòcil”). Això amb els anys es va anar agreujant, sobretot en l’adolescència on es té molt en compte l’aparença. Jo ho he intentat portar dins de tot amb intel·ligència emocional, però la cosa cada dia anava a més: cada dia escoltant comentaris vexatoris, excloent-me del grup-classe, robant-me, fent-me malbé el material que duia per classe, i altres anècdotes que explicaré més endavant.
Per si no fos poc, li explicava a la meva tutora la situació i ella ho justificava amb les típiques frases com: “són coses de nens” ,”no n’hi ha per tant”, “estàs exagerant”, “la meva feina és ser mestra, no policia”. Amb la qual cosa no es donava credibilitat al que estava patint. He de comentar també que vaig estar fins als setze anys en una escola concertada. Crec que és molt pervers que això passi anant a una escola on es prediquen “valors humans” i tractin així als infants.
Doncs la cosa no acaba aquí. Això també em va portar a patir un trastorn alimentari. De ben petita a casa sempre se’m donava més menjar del compte, i sempre he tingut una constitució “corpulenta”. A més a més em quedava al menjador escolar, amb el qual la humiliació sumava… Recordo que una vegada vaig vomitar el menjar perquè no em va caure bé i la “germana” em va dir: “la pròxima vegada et menjaràs el vòmit“.
Per si no fos poc, a casa sempre deixaven anar comentaris com: “ets una golafre”, “com no paris de menjar faràs un cul com una plaça de toros”, “t’agrada cridar l’atenció…”.
Doncs tot això va ser desencadenant que el meu malestar i trastorn cada dia fossin més extensos i que els símptomes cada dia empitjoressin.
Ara ja tinc trenta-dos anys i puc dir que després de molts anys de teràpia, tres ingressos llargs a la unitat d’aguts i molt d’esforç, he pogut estabilitzar la patologia, tot i que la discriminació segueix per allà on vaig.
Bé, he fet una petita introducció de la meva vivència en trastorns alimentaris.
Salut!
Montse Garcia
