Aviat farà dos mesos i no sabem quant de durarà. Ens acompanya un temps que ens obliga a aturar-nos, a pensar, a sentir, a cuidar-nos i a tenir cura dels altres.
És temps d’aïllament, de confinament, el qual em transporta a un temps en que vaig estar quinze dies entre vuit parets: les quatre de l’habitació i les quatre de la sala d’estar-menjador que composaven la planta d’aguts. Ja fa molt temps d’això.
Recordo que el passadís es va convertir en el lloc per fer un tomb. Jo l’anomenava tontòmetre: en ell fèiem passejades per distreure’ns i semblaven voltes sense sentit.
A voltes, entre les 10 i les 11 hores, pintàvem mandales perquè deien que això relaxava. A mi, que m’agrada la pintura, em posaven nerviosa, i preferia escriure el diari que m’havia improvisat.
Aquell va ser un confinament voluntari, això em van dir, per millorar uns símptomes d’un problema individual que m’apropava a altres persones que es trobaven com jo. Un confinament que llargament vaig silenciar, fins que vaig superar l’autoestigma.
Dins de les limitacions, podíem fer una singular vida social explicant-nos la nostra casuística. Jo li anomenava vida social de l’endogàmia: perquè només ens podíem tractar entre nosaltres, els confinats. Vaig descobrir per primer cop la reciprocitat de l’escolta entre iguals. Vaig descobrir que el meu problema també era el dels altres i que la medicació era forçosa: que havies d’obeir si volies escurçar els dies de la teva estada. No eren unes vacances això!
El confinament d’ara és diferent. Aquí, el problema és social, tothom estem confinats en l’espai amable de la llar. Quina sort que tinc llar!
I què faig per acceptar?
1.- Actitud oberta: això passarà. És un parèntesi a la meva vida que pot durar dos mesos o qui ho sap? Els xinesos se n’estan sortint, són un exemple.
2.- Em cuido amb rutines que fomenten la meva autocura: higiene, menjar, llegir, pintar, informar-me i tenir cura dels meus.
3.- Faig alguns exercicis de ioga a casa que m’ajuden a mantenir-me flexible i a respirar a fons i a pensar que tot això passarà. La música m’ajuda.
4.- El passat, passat està i el meu cor està en pau amb mi i el meu entorn. Visc aquest present que sé que és efímer.
5.- És temps de solidaritat i de reconeixement de la nostra vulnerabilitat. Ara no és temps d’avergonyir-nos d’aquest descobriment. Acceptar-nos en aquesta vulnerabilitat possiblement és la millor lliçó que ens dóna aquesta experiència. Vindran temps difícils però els hi farem front amb el suport mutu, que aquesta situació està deixant en evidència: és necessari.
La primavera esclata a fora i no la podem gaudir, però quan tot això passi, retrobarem el gust de les abraçades, de les paraules càlides i properes. Recorda que tenim un té o cafè pendent que assaborirem amb el deler de qui gaudeix de la vida amb mirada nova.
Rosa Rubio
