Parlar del suïcidi encara és quelcom complicat. Parlar-ne amb els éssers estimats, a la universitat, a la feina, etc., segueix sent en molts casos tabú, quan crec que la majoria de persones que hem passat per l’experiència de lluitar contra aquests pensaments és el que necessitem més. També crec que cal parlar-ne des de l’altaveu de la societat, els mitjans de comunicació, però de manera correcta i rigorosa, i no perniciosa ni sensacionalista ni especulativa.
Dir que tens depressió està més o menys mal vist, segons el context i el coneixement del tema, però parlar del suïcidi o d’idees autolítiques encara avui és un tema tabú, tant si tens tu aquestes idees com si has perdut algú perquè ha mort per suïcidi.
Jo he tingut moltes vegades idees de suïcidi, de fer-me mal, d’acabar amb tot, amb la meva vida. Fa molts anys creia que era l’única manera de deixar de patir, fins que (amb ajuda) vaig entendre que precisament aquesta era la idea: que jo no volia morir sinó deixar de patir. Viure em feia mal, viure em matava en vida.
És complicat gestionar aquests pensaments que t’atrapen i no pots deixar de pensar en res més. Quan arribes a aquest punt, el dolor i el patiment són tant insuportables, i la desesperació és tan gran, que no veus cap altra sortida.
No parlaré de mètodes i, per suposat, no defenso el suïcidi ni en faig apologia. Crec que se’n ha de parlar d’una altre manera, des de l’experiència i necessitat de cada persona.
No fa pas tant vaig creuar les línies vermelles, que diu un company, quan ja no et pots fer càrrec d’aquest pes sola i necessites demanar ajuda. I la resposta va ser immediata, més enllà de l’aspecte mèdic, per part de la meva parella, algunes amistats, companys d’ActivaMent, del grup d’ajuda mútua (GAM) al que assisteixo d’aquesta mateixa entitat.
Vaig tenir una xarxa de suport que em va fer sentir menys sola, entesa i amb algunes eines amb les que començar. En alguns casos, les persones no havien passat pel mateix, però van estar allà per escoltar-me; en altres casos, em van dir el que els funcionava o no; en altres casos simplement (que per mi és molt) em van acompanyar sense fer-me sentir un ‘bitxo raro’.
Per suposat, en aquest moment crític em van pujar la medicació de manera temporal i vaig anar a la psicòloga més sovint per tal d’indagar i saber d’on venien aquestes idees i establir uns criteris propis, creats per mi mateixa, per sobreviure a aquesta crisi, per prevenir més recaigudes, per demanar ajuda abans, etc.
Des del GAM volem crear un grup d’acompanyament per les persones que en un moment determinat no es troben bé per anar al GAM, passen per una crisi o moment complicat a nivell de salut mental o física. Vam fer una formació i a partir d’aquí hem d’establir uns pactes amb els que totes estiguem d’acord. En el meu cas, ha estat sobre la marxa perquè encara no havíem fet la formació, però la generositat i bondat dels companys i companyes no el podré agrair mai.
El tema del suïcidi se’n ha de parlar més, parlar salva vides, com diuen des de l’associació DSAS després del suïcidi.
El que vull dir -no és fàcil i no vull semblar que trivialitzo aquest gran què-, és que molta gent hem viscut aquesta situació sols i hem patit el doble, i altres persones ja no són aquí potser, com diuen, per un problema passatger però amb un resultat que no té volta enrere.
Parlar, parlar, parlar… des del respecte i l’acompanyament. Potser necessitem una mà amiga en aquests moments però creiem que ningú ens entendrà. En un moment de la meva vida, el telèfon de l’esperança també va ser una ajuda anònima inestimable quan no era capaç gairebé de anomenar la paraula “suïcidi”.
A vegades ens ofeguem i a vegades no sabem ben bé perquè. Altres vegades sí, però tot ens ve gran, no sabem ni per on començar. I la bola cada cop és més gran i no sabem sortir-nos-en soles i ens sembla que no hi ha cap sortida. I comencen a aparèixer aquests pensaments autolítics que cada vegada agafen més força i protagonisme a la nostre ment. A vegades no sé com he sobreviscut, com la meva impulsivitat no m’ha jugat una mala passada… M’agradaria pensar que sempre he postergat aquesta decisió i he donat una oportunitat als demès, a mi mateixa, a la vida… i he trobat alguna estratègia per sortir-me’n. Això no em fa ni millor ni pitjor, ni més valenta ni més covard.
Aquest article el dedico a totes aquelles persones que lluiten contra aquest problema i a les persones que, havent lluitat, van perdre la batalla.
Mònica Civill
