Situem-nos, era l’any 1994 quan portava quasi un any treballant de “pinxe” de cuina en un restaurant. Treballant de dimarts a diumenge vuit hores diàries, però els caps de setmana, principalment divendres, dissabte i diumenge, fent hores extres, amb la qual cosa, feia unes quaranta-vuit hores setmanals. No seria cap barbaritat si afirmés que els dissabtes n’arribava a fer quatre de més, és a dir dotze hores. Divendres i diumenge, podria fer-ne unes deu hores, però no descarto haver-ne fet dotze algun diumenge.
Bodes, comunions i batejos se’n duien moltes d’aquestes hores els caps de setmana. Les meves tasques: preparar plats freds o entrants, postres i finalment: netejar la gran quantitat d’utensilis de cuina en unes piques immenses plenes a vessar d’aquests utensilis bruts. En els dies forts, a la cuina es respirava un ambient súper-estressant. Un dia de bodes podrien llogar fins a vint cambrers pel servei a les taules. No era un restaurant petit, tenia un menjador força gran amb moltíssimes taules, i tenia més espais on eventualment posar-hi més taules, per més convidats, amb la qual cosa, a vegades coincidien més d’una boda, bateig o comunió en el mateix dia, en el mateix restaurant… Doble o triple feina per mi a netejar cassoles…
En aquest context em movia jo… Fins que van aparèixer les al·lucinacions. Al·lucinacions gens amigables, per dir-ho així. Crec fermament que les imatges o veus de les al·lucinacions o deliris que pot arribar a tenir una persona van molt en funció del context en el que et trobis, és a dir, de l’entorn. Si és així, jo remenava ganivets, menatge de cuina, molts utensilis metàl·lics, o de fusta… I va ser quan mica en mica van anar apareixent-me pel cap idees de clavar-li algun ganivet a algun cambrer que no em queia bé, per aquell estrès insuportable dels dies més memorables d’aquell restaurant tan exitós, que omplia cada cap de setmana, i els seus propietaris eren gent molt adinerada, i ben posicionada socialment en aquella ciutat. Davant l’explotació laboral a la que em veia sotmès, per guanyar-me uns calerons, vaig exposar-me a un enorme estrès laboral, que vés per on tu, un dia em va dur a demanar sortir de la cuina al xef del restaurant, i allà, en un saló annex a la cuina, vaig increpar-lo amb insults i despropòsits i el vaig empentar frontalment amb els dos braços i mans, fent-lo tirar cap enrere un parell de pams. El xef es va quedar glaçat davant aquella escena. Em va fer crits i em va dir que me n’anés. No recordo què va passar en les següents hores, però no sé si va ser el dia següent, que el metre del restaurant, junt amb el president del club, ja que es tractava del restaurant d’un club de Tenis, el meu pare, que va ser alertat pel metre, i el xef de cuina em van rebre a una taula del saló de fora, tots asseguts a la taula per parlar. Em van preguntar que, què em passava, i que perquè havia increpat, insultat i empentat el xef de cuina. Jo duia un drap a la mà, perquè havia estat netejant els marbres de la cuina, vaig ajupir el cap, i vaig fer com que fregava aquella taula, ja impol·luta. Vaig vacil·lar unes paraules, però no sabia què dir, estava sobrepassat per la situació de trobar-me aquestes persones tan importants en la meva vida fins el moment: el xef, el metre, el president i el meu pare. Semblava un interrogatori policial, i estava totalment cohibit. El president del club va dir que jo necessitava unes vacances. Vaig fer deu dies de vacances, i, en tornar, i tornar a l’activitat frenètica del restaurant, amb interminables hores de treball gens agradable, estressant, brut, exigent, i cada cap de setmana igual, vaig tornar a tenir al·lucinacions en el sentit de fer mal als companys de feina, cambrers i cuiners.
Jo, que havia tingut una educació cristiana, diu un manament: No mataràs. I, això xocava frontalment amb el meu pensament al·lucinatori i delirant. Vaig interpretar, llavors, que la feina de l’hostaleria no m’agradava, i que el que jo havia de fer era deixar la feina en aquell restaurant i oblidar-me per sempre de treballar en l’hostaleria. Així va ser. Vaig avisar al metre que li donava quinze dies per marxar de l’empresa. També ho vaig comunicar a la meva família, crec recordar. En arribat el moment de finiquitar el contracte, el metre em va fer signar uns papers, va obrir la caixa i em va donar un bon feix de bitllets, pactats segons el contracte, ja sabeu,… tants diners per temps treballat. I em va fer la següent pregunta: “Vols acumular diners?” i no recordo què li vaig respondre, probablement la veritat, que no em preocupaven els diners, si no que jo volia deixar la feina perquè no m’hi trobava bé. Vaig marxar i sempre més vaig oblidar l’hostaleria com a opció per treballar-hi.
Jo tenia vint anys quan em va passar això. Considero que aquella experiència increpant i empentant el xef no va ser sinó el meu primer brot psicòtic del qual en tinc memòria. Recordo els fets, quasi fotogràficament, amb gran precisió, malgrat ja han passat vint-i-set anys d’aquell episodi.
Un any abans havia fet el servei militar, una experiència en la qual vaig rebre molta violència per part de l’estament militar, i tan sols això ja és suficient motiu per veure com quan a una persona la tracten amb violència, aquesta pot acabar reproduint el mateix comportament amb posterioritat.
Un any després vindria un nou brot psicòtic en el magatzem d’arxius on vaig treballar després, i que va suposar la meva psiquiatrització, vinguda del diagnòstic i medicalització del meu malestar psíquic.
Tan simple com això, tan enrevessat com una persona amb psicosi que al·lucina i delira, per la mateixa inèrcia d’un estrès descomunal, i una explotació laboral tan intensa i descarnada, que em fa mal l’ànima, de recordar aquells tristos capítols de la meva jove vida. Gràcies per llegir-me.
Dani Ferrer Teruel
