Si ets dona i tens un problema de salut mental, de ben segur que convius amb una doble discriminació. Però això ja és un tòpic real que moltes de nosaltres ja coneixem. Ara concretem:
En l’àmbit domèstic i familiar, potser quan t’has enfadat i has fet alguna observació airejant el teu mal humor pel desordre que sembla que només a tu et molesta, possiblement t’hagin respost: “no siguis histèrica, no n’hi ha per tant!”
Jo em pregunto, per què els homes quan s’enfaden no són “histèrics”? Potser ells s’enfaden amb raó… tret que tinguin un problema de salut mental, que llavors reben un adjectiu relacionat amb el seu trastorn.
Una altra escena que potser has viscut en l’àmbit familiar o d’amistat és la d’ignorar els teus arguments quan discrepes referent a un tema que s’estigui debatent, i a més a més, després sents a les teves esquenes allò de: “no li podem fer gaire cas perquè ja sabem que no hi és tota”. Potser ho has sentit i t’has sentit dolguda i l’emotivitat t’inunda, llavors el comentari és: “es que està molt sensible aquests dies, com que ja sabem què té”.
En l’àmbit laboral, possiblement amaguis el teu trastorn per evitar mals majors, perquè ja tens prou que et preguntin si tens la regla el dia que discrepes en una reunió de treball.
Tu, respires profundament i armada d’assertivitat ignores molts comentaris perquè estàs tipa d’ensenyar la bandera de l’activisme femení a cada moment que hi ha comentaris desafortunats i, a sobre, has d’aguantar el descrèdit per tenir un problema de salut mental.
Aquestes escenes no són fictícies, formen part de la nostra quotidianitat i la vida continua. Tant de bo un dia siguin història!
Rosa Rubio
