Recentment he estat seguint tota la trama del cantant Kanye West que s’ha llançat a candidat per a ser president dels Estats Units i tota la polèmica (no exempta d’estereotips estigmatitzants) sobre la seva bipolaritat. La veritat és que jo no sé molt bé qui és, però tot això ha coincidit en un moment de la meva vida en el qual reflexiono sobre la meva bogeria i el meu gènere (dona).
Fa anys vaig tenir una relació de parella tempestuosa en la qual l’altra persona va arribar a dir-me alguna vegada alguna cosa com “ara ets menys dona perquè ets menys emocional”, per a lloar-me. En aquells dies jo no coneixia el feminisme ni em plantejava el que era el gènere, a més a més m’avergonyia de les meves amigues dones per ser massa ploramiques. Em vaig sentir orgullosa que algú tan important en la meva vida, en aquest moment, em digués que “era menys dona per ser menys emocional”. Però sembla ser que malgrat això igualment no era prou racional. Cada vegada que alguna cosa no em semblava bé sentia que estava sent dramàtica, intensa i boja perquè al cap i a la fi jo era la que, segons la meva ex-parella, exagerava. Allò em va calar fins als ossos. Han passat ja bastants anys des que es va acabar, però hi ha coses que se’ns queden molt endins, tan endins que no se’n van, tan endins que van despertant de tant en tant. A vegades tinc por d’expressar les meves emocions, d’expressar què sento, d’expressar el meu inconformisme, d’expressar què hi ha coses que no sempre em semblen bé. A vegades em repeteixo a mi mateixa que “m’ho estic imaginant”, que “estic exagerant”, que “no hi ha per tant”, que “estic boja”. Això és un auto-gaslight. I la veritat és que sí, estic boja (reapropiant-me de la paraula), però no estic boja perquè imagini coses, no estic boja perquè exageri, no estic boja per les coses que se’ns atribueixen a les dones quan ens diuen que estem boges. El que sí que em pertorba és dir-me a mi mateixa que “m’ho estic imaginant”, que “estic exagerant”, que “no n’hi ha per tant”. Cap dona (ni cap persona) mereix sentir-se malament per voler expressar el que sent. Cap dona hauria de dir-se a si mateixa que s’ho està imaginant, perquè el cos parla i potser no ens està dient les coses com si fóssim endevines que ho saben tot, potser el que ens diu és que hi ha coses a les quals hem de parar atenció, coses que se’ns van quedar trencades de les vegades que ens van dir boges quan se suposa que ens imaginàvem coses o que exagerem. Coses que es van trencar només per ser dones. Coses que es van trencar quan ens van grapejar sense consentiment, coses que es van trencar quan vam sentir que haurem de tenir sexe per obligació amb les nostres parelles, coses que se’ns van trencar quan algú va abusar sexualment de nosaltres, coses que es van trencar quan ens van maltractar física o emocionalment. Hi ha molt de trencat, massa trencat. La nostra salut mental no és una cosa aïllada i amb vida pròpia, es compon de les nostres trajectòries i cada trencament deixa les seves marques. Estic boja per ser dona? No ho sé, el que sí que sé és que ser dona m’ha portat a viure experiències que han trencat la meva salut mental i d’aquests trencaments costa recuperar-se.
Sharon Leones
