Aquest escrit és una continuació de les meves reflexions fetes al article “Desempallegar-se de l’etiqueta enganxada”.
Avui us parlaré de mi. Als 22 anys em van diagnosticar d’esquizofrènia paranoide. Durant la meva vida he tingut diferents recaigudes, en les quals vaig haver de ser ingressat a planta.
El meu pare no em va ajudar gaire a desempallegar-me de l’etiqueta que duia enganxada, per ell jo sempre seria un malalt. L’any 2002 va ser de moment i toco fusta, el meu últim ingrés. Des de llavors he portat una vida com qualsevol altra persona. Fixeu-vos bé, d’això farà 18 anys, i en aquest temps, gestionant-lo amb el meu psiquiatra referent, hem anat ajustant la medicació, fins a prendre una mínima quantitat de medicament que em permet una vida digna, sense efectes secundaris, i sense gaire atordiment mental.
He superat la malaltia? No ho sé, però del que estic segur, es que si a hores d’ara se’m fes un reconeixement per dictaminar quin es el meu diagnòstic actual, potser seria ben diferent del que en un principi es va formular.
Però, el problema no és com em sento jo, sinó quin és el concepte que té la societat de mi. Per exemple, fa més de trenta anys que tinc carnet de conduir. Des de que es va instaurar allò dels punts, no me n’han tret cap i, si m’han posat cinc multes en tot aquest temps, ja són moltes. Em considero un conductor exemplar. Aleshores, per què quan vaig a renovar-me el carnet de conduir, sols se’m renova d’any en any? Estic d’acord que he de notificar si prenc algun medicament psiquiàtric, però és el mateix prendre 5 mg a prendre’n 100 mg? A banda que a mi el carnet en 10 anys em suposa una despesa d’uns 800€, mentre que a un conductor “normal” no li arriba als 100€.
Un altra cas en el que ens veiem marginats es a l’hora de contractar una assegurança de salut o de vida, per el sol fet de tenir un diagnòstic psiquiàtric, no sabeu les pegues que hi posen. A l’hora de llogar un pis, un altra creuada. I així us en podria explicar…
Es per tot això que em vaig decidir ser activista, no soci, ni voluntari, sinó un element actiu dins una societat passiva. I aquí estic en el meu dia a dia intentant posar el meu granet de sorra, per que arribi una època on s’acabi parlar del estigma i de exclusió en salut mental.
Josep Franch Barba
