Fotografia © Elena Figoli
.
La vida no sempre és igual i menys per algú com jo que pateix un Trastorn Bipolar.
En els moments d’eufòria apareix l’Alba xerraire, alegre, divertida, desinhibida, amb forces per tot i per a tothom. En aquells moments és senzill estar envoltada de gent que vol xerrar, riure, divertir-se i passar-ho bé. Mai no estàs sola, de fet en aquells moments no té gens d’importància tenir algú al costat, perquè estàs bé tant si estàs acompanyada com sinó.
Aleshores arriba, sempre arriba, l’altra cara de la moneda. Arriba la depressió, en el meu cas l’abisme que massa sovint em porta a les portes de la mort. Estàs cansada, apagada, trista i sense ganes de fer res ni veure a ningú, tothom desapareix. Desapareixen aquells que en realitat només estan amb tu per divertir-se i també aquells que sincerament t’estimen però no saben què fer, ni què dir-te, ni com ajudar-te i que sovint arriben a la conclusió que almenys allunyats si no et fan bé, tampoc no et fan mal.
Mai ens han ensenyat a estar al costat d’algú sense dir res, sense donar consells, sense ajudar ni jutjar, mai ningú ens ha ensenyat a simplement a acompanyar.
És aleshores quan hauries de ser conscient que no estàs sola, que tens a algú que no t’abandonarà mai, que estarà sempre al teu costat, algú que t’acompanyarà fins a la fi, que et tens a tu mateixa.
Però resulta que tu també et jutges, et dius que no serveixes per res, que ets una inútil, que no te’n sortiràs… Resulta que tu mateixa tampoc et saps tranquil·litzar, calmar o recolzar, ans el contrari et dius coses terribles que no diries mai a cap altra persona del món.
Potser per això, malgrat que no estàs sola, et sents sola, perquè tu mateixa realment tampoc saps acompanyar ni et saps acompanyar. Potser, pel meu propi bé i pel bé dels que m’envolten, que a vegades també se senten sols, ja és hora d’aprendre’n. Com m’agradaria que hi hagués hagut una assignatura de gestió emocional a l’escola, per allò de què: el que aprens de petit el subconscient no ho oblida mai, encara que el conscient sovint no ho recordi.
Alba Muntadas Corcoy
