Il·lustració © Jordi Serra
No. Aquest no és un article sobre el confinament. Hi ha qui ho ha viscut sense dificultats especials i qui ho han tingut realment complicat perquè li donessin un cop de mà. Esperem que enguany i els següents continuem la nostra progressió personal i no recordem aquest malson. Com deia aquella pel·lícula, “Ningú és perfecte”, oi?
El que intentaré és parlar de la meva experiència pròpia i de les vivències de les persones amb les quals m’he creuat els últims anys. En un temps on sovint hi ha tants manuals d’autoajuda com hi ha gent que es troba sola, qui pateix una problemàtica de salut mental s’enfronta a reptes comuns com tota la població i, al mateix temps, ha d’intentar posar l’accent en allò que li fa un ser estimat.
Gaudim d’exemples molt bonics d’amistats, solidaritat entre nosaltres, qui sense buscar cap benefici s’esforça per a il·luminar el dia a dia de qui està patint. És enriquidor animar-se en els moments divertits i som uns cracks en moure’ns ràpid quan el nostre ésser estimat cau en un petit pou. No crec que sigui certa la imatge de que som inestables, fràgils, incoherents. Ens dediquem a una causa i contribuïm al fet que cada vegada la societat prengui més en compte la nostra veu.
La veritat és que hem sentit comentaris negatius, amb prejudicis, de familiars, companys de feina, fins i tot de certs amics que no estan sobrats d’empatia. Individus que potser es creuen més llestos quan el que necessiten és adonar-se que no són més que els altres. Si fallen els professionals de la salut mental molt qualificats, cal ser modest per a acostar-se a un trastorn mental.
A vegades, no obstant això, som víctimes d’un “foc amic”. Es mantenen, dins del col·lectiu, opinions extremes en certs temes quan el desitjable seria opinar sense faltar al respecte. Una simple frase a un grup de WhatsApp pot provocar un fort malestar quan una persona se sent rebutjada, al marge. I no sempre qui la diu tenia voluntat d’ofendre. Cadascú té uns límits, unes fases de benestar o uns períodes tèrbols on un corrent d’aire ens arriba a enutjar. Torno a dir que això no és només propi de nosaltres, les persones diagnosticades d’un trastorn mental. Qui es creu que mai serà víctima de l’ansietat, la tristesa o rebrà un tracte injust per part del seu entorn? Sempre l’ideal serà intentar comprendre com es veu la persona que protagonitza un comportament molest per als altres. Som tan intel·ligents com per a deixar-nos guiar únicament per les primeres impressions respecte a algú que no coneixem prou?
Som experts a col·laborar i hem patit situacions d’aïllament. Si tenim present a una persona que ens cau bé, no la deixem enrere, comprenem que ha estat setmanes i setmanes fora de joc no pel seu gust. Siguem les millors persones o les més tolerants per a contribuir al fet que qui estimem torni a ser qui era. Sempre ens sentirem gratificats si aportem un instant de pau a qui no veia clara ni pròxima la seva recuperació.
Sí. Aquest és un text dedicat als qui estimen de debò. Als qui donen autèntic suport a amics i familiars. Als qui si s’equivoquen, saben orientar-se per a tornar al seu punt correcte. Als mestres de l’acompanyament, a pesar que alguna vegada un amic o amiga en un mal moment no senti la seva escalfor i es mantingui per un temps en la foscor, sense saber com fugir d’aquesta. Cadascú al món creix amb unes habilitats i mancances. Alguns tenen èxit i superen moltes proves. Uns altres també milloren com a persones i només algun punt feble els suposa molèsties.
Jo puc dir que sovint m’ha costat acostar-me a la gent, que veiessin realment com sóc. També he estat una peça important per a algú i m’ho ha agraït o he fracassat, pel motiu que sigui. M’he queixat de persones que estimo per augmentar la distància afectiva entre nosaltres. També he protagonitzat relliscades per no assimilar bé què em demanava qui estava al meu costat. Tant de bo aquestes mancances no em separin de persones que he triat conservar a prop. Que ells i elles em donin lliçons de perdó i confiança. Que no s’oblidin de les meves bones accions i que aquesta retroalimentació positiva en general ens posicioni com a membres d’una societat que no perd els valors més essencials i purs.
David García Gallego
