Culpables, de què?
S’arremet contra nosaltres, se’ns treu la decisió, la voluntat. Se’ns enquista dins el parer d’uns altres… que no servim, que només som lament, fragilitat, que les nostres ments estan enterbolides en cada pas en caminar.
La culpa la va tenir l’iniciar un trànsit, acció, lloc sense retorn, lliurar-nos una caixa sense res… Un dret buit, una llibertat ofegada és simplement una decisió de continus desafiaments, de culpabilitat. Culpables vosaltres que amb la química se’ns sobrepassa, insultant el nostre interior, biaix de mala intenció al ferit cor. Medicats ens lliureu això d’aplacar l’emoció, més manca emocional en caminar, i que no ens aixequem i somriguem ni sentim amor, ni tan sols felicitat.
Quan ens aixequem en els matins tristos i pàl·lids de llum, la llibertat d’ànimes, trencades ales, no se’ns deixa volar. Vergonya, aquesta paraula l’heu de portar vosaltres com una marca en la vostra targeta de presentació. Professió que alimenta a la farmacèutica, que plena de pastilles la possible superació en la vida. Enrere pastilles. Només poques i necessàries, precises, res més que la mesura exacta.
Trenqueu la vida i aplacant les consciències amb oblit aneu… aparcant el nostre ésser en un racó de química, no doneu atenció de psicologia, negant sortides. No m’avergonyeixo del que sóc, ni m’avergonyeix mai el meu sentir diferent, no ser aquesta normalitat a la qual tots volen arribar.
Em refereixo a la ideologia del rebuig d’algunes persones amb pensament conservador. I és que després del poder, la riquesa, la diferència de classes i sobretot les persones vinculades als interessos farmacològics, de poders i econòmics, menyspreen al que està a baix i s’aprofiten d’ells. I en aquest sentit estem nosaltres, les persones amb trastorn mental que som manipulades i som la seva clientela i al final és un menyspreu d’una ideologia que forma part de la maldat humana.
Ells sotmeten darrere de tot això… del mal sotmetiment dels sentiments, aquí estan els que anomenen bojos, els que s’enfronten cada dia a la seva manera de pensar, i l’ànima els desafia amb una cosa irreal, perquè puguin continuar caminant sense acabar fosos en el foc de la fatalitat.
Orgullós la meva ànima, orgull en l’essència de saber que aixecaré cada dia el meu ser, en cada matí, i obrir els pulmons per a tornar a respirar un orgull de bogeria. Orgullós d’estar i combatre el prejudici, no per tenir deliri, ni per sentir els passos de surrealisme tèrbol, sinó per lluitar cada dia i ser diferència que destaca en el normal, d’una vida de mancances permeses pel retorçar ànimes des del poder cobdiciós i nociu, d’un sistema pervertit de manipulació, per ser i tenir més a costa dels quals assimilen com poden aquesta nociva venuda realitat.
Miguel Ángel Pérez Salcedo
