He tingut molts malsons al llarg de la meva vida. Dos d’ells van ser estant desperta. Van ser dos malsons que van durar mesos. Primer van començar sent idees, després es van anar convertint en sospites i de sobte ja vivia una realitat paral·lela que no sabia compartir.
Aquest va ser un d’aquests malsons:
Vaig començar a creure que les ànimes dels éssers humans, una vegada abandonen el cos es descobreixen poderoses i despullades de tot complex, que es dediquen a desfer el mal que van causar en vida i intenten ajudar a aquelles persones a les quals van fer mal, però totes elles desitgen el mateix, que les persones aconsegueixin el seu estat de pau i es diverteixin sense fer mal a unes altres. D’alguna manera elles ens acompanyen i prefereixen que no estiguem tota l’estona sofrint.
Van aconseguir entrar en la meva ment i vaig creure que els meus pensaments eren seus, però també algunes persones vives intentaven que pensés amb elles, persones que sofrien per l’abús manifestat de diverses formes.
Vives i mortes volien que jo aprengués a usar aquest nou canal mental, que penséssim totes juntes. Estava tenint una revelació que d’entrada em semblava fascinant, tenia un nou poder i, encara que m’incomodava tanta gent al meu cap, havia d’aprendre a viure amb ell. Aquest era el meu primer repte.
Em van portar a sentir el molt que se sofreix a tot arreu. Vaig tenir pensaments sobre nens, nenes i dones sota l’esclavitud d’un desig sexual fosc, violent i humiliant que cada vegada està més acceptat en les societats i el mercat, tant és així que és un èxit mundial de vendes.
Vaig sentir aquest horror, vaig pensar inferns de llocs on se sofreix sense descans, vaig creure ser una d’aquestes víctimes, vaig creure haver estat drogada per a vendre’m per torns. Van passar dies i no podia dormir, ni menjar, estava aterrida, vaig veure un futur amb ciutats senceres dedicades a la tortura sexual. A més, vaig començar a sentir-me culpable per haver practicat sexe frívol. Em vaig sentir avergonyida davant els meus ocupes mentals i els meus pensaments em menyspreaven, em vaig veure com un mal exemple de dona que s’havia menyspreat per ser-ho i no mereixia aquest privilegi.
En aquest moment van aparèixer idees sobre càstigs molt elaborats que em farien escarmentar. Vaig creure merèixer-los, tant que vaig desitjar la mort. L’elit de ments vives i mortes m’estaven donant una lliçó que després vaig entendre que no era més que jo mateixa sent molt, molt dura, per no haver valorat el meu cos.
La recuperació en un principi va passar per psiquiatria, vaig prendre pastilles per a baixar la intensitat del malson. Després vaig parlar amb psicòlogues per a tractar de trobar vivències en el passat que m’haguessin portat a tot això, i crec que les vam trobar: discriminació de gènere en l’entorn familiar i social, dos abusos sexuals sent adolescent i, com he dit abans, un ús del meu cos frívol per al capritx, de vegades, d’uns altres.
Després vaig entrar en contacte amb persones que havien tingut també problemes de salut mental. Gràcies a això vaig començar a poder apoderar-me i sentir-me orgullosa de mi. ‘Aquesta sóc jo’ em vaig dir, els moments bons i dolents, de tots dos he après molt.
Aquest malson m’ha servit per a veure el sexe des d’un punt de vista més acurat. I també per a pensar abans d’actuar, tot el que fem pot servir de mirall per a altres persones. Val la pena parar-se a pensar quin tipus de dona estem projectant.
Cristina Méndez
