Avui parlava amb un amic, una persona amb un immens carisma i amb una tranquil·litat que admiro des del primer dia que parlem, una tranquil·litat que es reflecteix en la seva veu i que algunes vegades em calma.
Avui em parlava i em deia que jo no sóc una persona amb molts grisos -sense cap ànim d’ofendre’m- i la veritat és que no, no ho sóc. Això em va fer pensar que a vegades m’esforço a viure la vida d’aquesta manera, en gris, a no anar d’extrem a extrem.
Com a part de la meva teràpia, per a conèixer-me a mi mateixa, vaig estar un mes, més o menys, anotant en una llibreteta els meus estats d’ànim de cada dia. Així em vaig adonar que en un dia puc experimentar tristesa, alegria, ira, tranquil·litat, entre altres emocions i sensacions, amb una intensitat de set cap amunt on el màxim és deu. Això és la meva vida, d’extrem a extrem, de groc cridaner a vermell intens. No veig en gris.
No sé quines explicacions hi ha, els metges ja me n’han donat algunes, però la veritat és que quan he intentat fer-los cas només acabo enfocant-me en les causes i oblido el més important, el tangible i sobre el que sí que puc actuar: les meves emocions.
A vegades és exasperant sentir la vida amb tantíssima intensitat, a vegades necessito dies o setmanes per a recuperar-me, per a integrar-la i processar-la, per a fer-la meva. A això alguns li diuen inestabilitat o bogeria. “Ets inestable” o “hauries de ser una persona menys emocional” m’han arribat a dir alguna vegada, com si ser racional fos el millor en aquesta vida.
Jo no ho sé, estic segura que hi ha els qui aconsegueixen la tranquil·litat sense molta dificultat, persones a les quals potser no els costa tant processar les coses, fer-les seves, entendre-les i entendre’s, però jo no sóc d’aquesta mena de persones. A vegades visc amb por, amb vergonya i admirant a aquests éssers calmats perquè són diferents de mi.
Avui no obstant això vaig recordar un text que vaig utilitzar per a un treball, d’aquests que diuen veritats com a punys i et fan pensar en la patologització de l’heterogeneïtat, en aquesta culpabilitat que ens fan sentir els metges i persones que no ho són per no encaixar en aquesta normalitat, i que finalment nosaltres mateixos acabem interioritzant. “Vull ser normal” vaig pensar i penso encara alguna vegada. Però què és ser normal? Ser normal és ser racional? Ser normal és veure la vida en gris? Ser normal és encaixar en cada patró que la societat ha construït com a “normal”? Si és així ningú pot ser absolutament normal.
A vegades vull viure la vida en gris (com a sinònim de calma), quan estic cansada de tanta intensitat, però la veritat és que viure la vida en colors cridaners i intensos m’omple de curiositat, de ganes de córrer i em dóna la capacitat d’entendre les emocions, fa que em mogui, encara que a vegades em paralitzi de tanta intensitat però: No necessitem, potser, descansar tots quan estem esgotats?
No és fàcil i quan em pregunto a mi mateixa si canviaria això de la meva vida, per molt dolorós que pugui ser a vegades, la veritat és que no ho faria. És difícil veure la intensitat com una cosa positiva quan tantes coses del teu voltant t’intenten convèncer que viure en calma és la millor manera de viure. No vull dir que no sigui vàlid, només vull dir que: No és també vàlid viure en intensitats? Per què hauria de forçar-me a mi mateixa a sentir d’una manera que no és la meva?
Clar que he posat en pràctica algunes tècniques del mindfulness, no amb la finalitat de convertir-me en un ésser de llum calmat les 24 hores del dia com tantes vegades he volgut ser, sinó perquè respirar a vegades m’ajuda a veure les emocions, a agafar-les, mirar-les i dir “no passa res, ets part de la vida, ets part de la meva vida, ets part de mi”. I si això em converteix en boja, en no normal, està bé, diré amb orgull que estic boja i no sóc normal.
No està malament viure en tranquil·litat, però tampoc està malament viure amb intensitat, el que està malament és que de manera directa o indirecta -i no com un consell per a millorar la salut mental- a les persones com jo ens diguin que “potser hauríem de ser menys emocionals”, que potser “hauríem de ser més racionals”. Això és estigmatitzar, això és l’hegemonia de la normalitat i la racionalitat. I si alguna cosa m’ha ensenyat l’antropologia, la meva eterna eina d’aprenentatge, és que no hi ha ni un sol aspecte del nostre fer i pensar que no sigui una construcció social, i tot el que ha estat construït es pot desconstruir.
Sharon Leones López
