Després de veure el programa de Tabús de TV3 dedicat a la salut mental, emès el 20 de maig em va semblar una bona ocasió per escriure un article sobre les etiquetes o els diagnòstics psiquiàtrics, ja que, em vaig adonar de l’èmfasi que es posava en aquestes.
No sé per què em vaig adonar que en aquest programa, ja que és habitual en tots els programes que es parla de salut mental, sigui en altres programes o en altres mitjans. Potser perquè l’humor utilitzat es basava majoritàriament en les etiquetes.
Crec que el que sí que puc explicar és, que com aquest llenguatge és l’utilitzat pels professionals del sector, pels que més parlen de salut mental, sembla que és com s’ha de parlar. Els altres que l’utilitzem, ho fem, perquè les primeres vegades que sentim parlar sobre salut mental, van ser paraules d’un professional. I si no, van ser paraules d’algú que havia sentit parlar així a un professional.
No pretenc assenyalar a ningú amb el dit, jo m’incloc, encara que intento utilitzar-lo el menys possible. Sembla ser la forma natural, el camí emprès, per parlar sobre salut mental. Però així no ens pot servir com excusa per no evolucionar i, si cometem errors, corregir-los i canviar les nostres maneres de fer les coses.
Així que bé aquest article pretén mostrar diferents punts de vista sobre les etiquetes com diferents som les persones. Mostrar els pros i els contres que em van sorgir durant la visualització del programa, per donar-nos conte de què són més els contres que els pros d’aquest llenguatge. Encara que això últim és una opinió personal.
Anem amb els pros. En el programa, es preguntava a Artur, com vas reaccionar quan et van diagnosticar? Ell va respondre que alliberat, perquè així ja sabia el que tenia. En un altre moment en Xavi explicava que ell s’havia recuperat al llegir sobre el seu diagnòstic. I jo, la meva recuperació la vaig fer escrivint sobre el que m’havia passat.
Crec que els tres coincidim en el fet que, saber el que et passa, és decisiu a l’hora de recuperar-se. Però veiem tres punts de vista diferents de com arribar a això. Diverses formes com divers és el col·lectiu. Dues basades en l’etiqueta psiquiàtrica i una que no. Ni millor ni pitjor, crec que tots estarem d’acord que el que és important és que la persona es trobi millor.
No m’he llegit un sol llibre de psicologia, però en estar en el món de l’activisme, m’ha sigut impossible no llegir sobre el meu diagnòstic i crec que reconèixer que algunes coses que he llegit m’han ajudat. Per això crec que llegir sobre el teu diagnòstic pot ser bo, però jo he hagut d’aplicar un filtre: això em passa, això no em passa.
Ara els contres. El meu brot psicòtic em va fer creure que era l’enviat de l’apocalipsi. Algú tan únic, tan especial, tan irrepetible que… Ningú em podia ajudar. Penso que una etiqueta psiquiàtrica fa el mateix que el meu brot al separar-te de la resta de la població i definir-te com diferent o únic o especial. No en tanta mesura, però molt semblant. Potser per això la meva manera de recuperar-me va ser escrivint sobre el que m’havia passat i no llegint sobre el meu diagnòstic o sentint-me a gust amb ell. Aquesta manera no em va fer únic i especial perquè escriure sobre el que m’havia passat o em passa, feia que això depengués de les casualitats o causalitats que havia trobat en la meva vida, no de mi. Eren aquestes les úniques i especials, no jo.
Seguint amb el programa, sembla que vaig empatitzar amb les persones que no els hi passa res i mentrestant ho veia, quan els preguntaven als protagonistes per la seva etiqueta o diagnòstic, explicaven els pitjors moments per els quals havien passat i em va semblar que, per l’etiqueta, en tenir un caràcter permanent o crònica, la gent podia pensar que sempre és així, que aquell estat era com l’etiqueta diu: permanent o crònic.
Les persones que fem activisme en salut mental, estem acostumades a parlar en primera persona, precisament per què el què diu aquella persona, no sigui aplicable a una altra. Però amb una etiqueta què diu que desenes de milers de persones som iguals, doncs, per molt que parlem en primera persona, la gent pot pensar que el que estem dient és aplicable a aquells milers de persones.
En aquest context, malmet molt posar un acudit que dóna per fet que Hitler tenia un trastorn, com es va fer en el programa. Sí, ja sé la resposta: “ets un amargat sense sentit de l’humor“. Sí, si no fos pel detall que no va riure ningú a la sala. El problema no va ser l’acudit. Va ser que no s’ha demostrat que tingués un trastorn o estava ben “cuerdecito”. El problema és, que allò no va ser un acudit. Per això i per les etiquetes Us adoneu que hi ha gent que pot pensar que som com Hitler?
“L’acudit” va dir així: “Hi ha hagut molt bojos famosos al llarg de la història. Recordeu-vos de Hitler. Tots sabeu que li passava a Hitler, no? Que tenia un cosí que estava boig.” De veritat que semblava que s’aprofitava l’humor per afirmar coses que no són certes o no s’han demostrat.
En el programa es deia també que no volem fer pena, però si et presenten amb l’etiqueta de malalt, doncs la gent, posar-se a aplaudir, no es posarà. Reflexionant sobre les persones a les quals els pot anar bé una etiqueta, crec que ser tan quadrats en salut mental no ajuda. El nostre col·lectiu és molt divers i crec que s’hauria de profunditzar més en les diferents branques que poden sortir de les paraules que ens etiqueten. Una paraula no pot englobar a milers de persones.
Es pot veure que no totes les persones se senten alleugerides en diagnosticar-les/etiquetar-les. Hi ha gent que necessita saber més. Potser, si ramifiquem aquestes paraules, com més ramificacions millor, tantes ramificacions com punts de vista diferents, tan diverses, com divers és el col·lectiu, podem fer que es puguin trobar a gust més persones, que es puguin sentir alleugerides i alliberades, sabent, perfectament, el que els hi passa. Una etiqueta tan quadrada, pot bloquejar a qui necessita saber més, a qui necessita ramificar-se, a trobar aquelles ramificacions i saber que li passa. Fins hi tot pot bloquejar als professionals per saber exactament que li passa al seu pacient i poder trobar el millor tractament per ell.
I per últim, reivindicar la possibilitat de passar de les etiquetes psiquiàtriques, que tants contres tenen i simplement escriure o pensar sobre el que li ha passat o li passa a un, fent ús d’un mateix, de la seva pròpia visió. Segur que encertem millor que les etiquetes. Qui millor que un mateix per saber el que li ha passat o li passa?
Una abraçada pels quatre valents protagonistes del programa que van sortir a donar la cara en el difícil context en el qual es troba el col·lectiu. Així el canviarem.
Alfonso Gálvez
