M’agradaria parlar del que jo entenc per microtraumes i que els emmarco en la infància i preadolescencia per a entendre com em va sobrevenir el trastorn mental.
Per a mi es refereixen al significat que li dóna cada persona a situacions o experiències viscudes que causen malestar. Des de no sentir-te acceptada pel teu marc de referència (la família més o menys extensa i l’escola) perquè per exemple no compleixes els criteris que ells consideren que són acceptables, adonar-te que no tens una orientació sexual heteronormativa i viure-ho amb molta culpa, demanar ajuda a alguna persona important i que no te la doni per por, a experiències primerenques amb el sexe per a les quals no estàs preparada, ser “tractada de forma no correcta” psicològicament per algú pròxim o el mateix tractament mèdic “agressiu” (maltractement i sobremedicació) que en aquell moment per a mi més que ajudar-me em va fer empitjorar i desconfiar dels psiquiatres i psicòlegs. Podria anomenar altres microtraumes però crec que aquests són els més significatius.
Crec que tots, o la majoria, tenim microtraumes en la infància. Uns aprenen a gestionar-los i uns altres potser ens quedem estancats i instal·lats en el dolor, potser perquè som nens/as i ens és impossible enfrontar-nos a això perquè ningú ens ha ensenyat. Jo crec que vaig viure bastants microtraumes, d’aquests que passen “gairebé” desapercebuts, però allà estan malmetent la vida d’una nena fins que un dia tot s’ensorra.
Quan ets petita el teu món es centra en la família, és el microsistema central. I jo en la família vaig ser molt estimada. Els meus pares i la meva germana em van donar molt d’afecte. Ho van fer el millor que van saber i van poder però al mateix temps em vaig sentir molt incompresa…
Els microtraumes en lloc de crear confiança, autoestima, autoconcepte, sentiment d’autonomia, etc. van fer que em quedés per un temps instal·lada en una trista infància. Em sentia molt insegura, em feia por anar a escola i relacionar-me amb els meus iguals, era una nena més aviat reservada i que vivia desesperançada.
L’ajuda mèdica que vaig rebre va ser molt poc empàtica, molt poc esperançadora o alguna cosa semblant a fer-me partícip del tractament i per descomptat des del model biomèdic. Recordo al primer professional, el que em va diagnosticar la primera depressió. Ni tan sols em mirava als ulls, solia dirigir-se a la meva mare. Jo era la pacient però ell no tenia ni la decència d’explicar-me les coses a mi, amb paraules que jo pogués entendre, sinó que es dirigia a la meva mare. Suposo que per a ell jo no era una interlocutora vàlida per tenir un trastorn mental o ser una nena de tretze anys.
En quant al tractament psicològic, van ser els meus pares els qui van buscar psicoteràpia privada. Una teràpia molt llarga i que va costar molt en diners, energies i desgast emocional. Jo vaig ser qui va fer la teràpia però va ser molt dura per a tots.
Sempre he tingut la sensació que em van robar part de la meva infància i adolescència, que es podria haver fet d’una altra forma menys invasiva i que m’hagués permès portar una vida més “normalitzada”. Sempre em vaig sentir un “bitxo raro”, diferent als meus iguals i això va condicionar molt la meva vida durant molt de temps… Suposo que eren uns altres temps.
M’agradaria pensar que ara les coses es fan d’una altra forma amb els/les nens/nenes i adolescents. He estudiat Psicologia i estic fent un màster en Psicologia infantil i juvenil, i almenys en la teoria veig una part més humanitzada i un tracte més pròxim cap els nens i adolescents. D’altra banda a nivell de psiquiatria també sé que avui dia es sobrediagnostica i sobremedica molt tant a nens/nenes com adults.
Per exemple, en el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) que és molt controvertit, tant perquè no existia en el DSM (la bíblia de la psiquiatria que classifica els trastorns mentals) abans dels noranta, com pel seu recent sobrediagnòstic especialment en nens i nenes. I es medicalitza la vida quotidiana, la tristesa que no és patològica per exemple sinó part de la vida i no obstant això es medica en lloc d’aprendre a gestionar-la.
Per sort els microtraumes poden treballar-se. Molts anys m’ha costat i m’està costant encara a dia d’avui (perquè hi ha seqüeles difícils d’abordar i perquè “muten” a altres problemes adults que fan difícil a vegades de reconèixer quin és el seu origen). Però ara sento que ja no sóc aquella nena petita i perduda. Ara tracto de portar les regnes de la meva vida. La meva vida ja no és desesperançadora. Jo decideixo que passa amb la meva vida, bé la majoria de vegades, com la resta de mortals tinguin o no un diagnòstic psiquiàtric.
Mònica Civill Quintana
