Després del meu segon malson desperta (conegut popularment com a brot psicòtic), i havent tornat a viure amb la meva mare, estava desesperada. En el meu entorn no hi havia qui no es prengués el tema de la salut mental com un tabú.
Vaig buscar per internet per trobar algun fòrum o web on hi hagués gent que compartís aquestes experiències. Al principi només vaig trobar professionals de la salut mental, i els vaig escriure, preguntant si coneixien gent amb aquestes experiències i que hi pogués parlar. Cap em va contestar. Eren professionals que sortien a internet per haver escrit un llibre sobre salut mental o per dedicar-se a la psicologia. Vaig tenir sort quan, no ho recordo del tot bé, vaig escriure al buscador quelcom com ‘grup brot psicòtic’, així vaig trobar els Grups d’Ajuda Mútua d’ActivaMent. Des del començament vaig entrar a un dels GAM i va alleujar-me moltíssim, estava coneixent i compartint pors, dubtes i esperança amb gent que havia viscut el mateix que jo. Vaig voler implicar-me en l’associació. Poc a poc vaig anar guanyant seguretat i autoestima i em vaig fer sòcia de seguida.
Feia poc que m’havien deixat de contractar a la botiga de roba on treballava a mitja jornada. Em contractaven a principis de mes i m’acomiadaven a finals, i així cada mes, tot i que durant alguns mesos estava sense contracte i sense treballar. No tenia estabilitat econòmica per independitzar-me. El malson desperta el vaig tenir un divendres a la tarda, el cap de setmana no treballava i el dilluns vaig anar a treballar amb la meva mare. Amb la meva germana feien torns, el metge que em va atendre a urgències els va dir que durant una setmana no em deixessin sola ja que havia tingut pensaments suïcides. Després d’una conversa que vaig tenir amb el meu cap, després d’unes setmanes, em va preguntar com era que estava tan prima i feia tan mala cara, li vaig dir que estava una mica deprimida, tot i que això mai els havia perjudicat de cap manera, em van despatxar definitivament.
A més del tractament psiquiàtric, en el que prenia neurolèptics, ansiolítics i antidepressius, amb el temps vaig poder superar traumes fent teràpies. Un d’ells era que jo tenia una visió del sexe que distorsionava les meves relacions sexuals, això era fruit de situacions viscudes en el passat que feien sentir-me abusada quan no ho estava sent en absolut. Vaig tornar a viure amb la meva parella, vaig proposar que fos pacient, havia de reconciliar-me amb el sexe, i m’ha ajudat molt parlar-ho obertament, amb ella i amb una terapeuta, treure fora tot allò que m’avergonyia m’ha alliberat.
Vaig estar un mes sense feina, amb temps per començar a assistir a les assemblees d’ActivaMent, a les activitats, a les xerrades i a explicar la meva experiència en salut mental a les escoles. Al principi estava molt espantada, els activistes de l’associació ho tenien molt coll avall el que els havia passat, en canvi jo tenia encara la visió de que les persones amb problemes de salut mental ens ho havíem d’amagar, jo no ho explicava en cercles externs, però gràcies a aquestes exposicions que vaig fer davant d’altres persones a instituts, universitats, hospitals, centres de salut, etc., vaig deixar de sentir-ho així. Ja no me’n amago, ho explico a qui necessiti ajuda i a qui vulgui ajudar a d’altres persones, i a qui tingui curiositat, i si surt el tema de la salut mental i em ve de gust parlar-ho, ho faig.
L’Associació em va oferir feina, per una banda em va semblar un cop de sort meravellós, però per l’altre sentia por i ansietat. Por de no estar a l’alçada, d’equivocar-me, de transmetre valors equivocats que menyspreessin al col·lectiu. Però la vaig acceptar i ha estat una bona decisió, no només per la meva recuperació sinó també per la construcció d’uns valors com a persona que considero que m’han fet millor. La por va anar desapareixent, vaig aprendre, vaig assolir responsabilitats, vaig veure els bons resultats, i també els dolents, estrès laboral. Vaig sentir molt d’orgull de mi, de nosaltres, dels meus companys, els quals tenen molta força i me la transmeten.
Ara ja puc reprendre vells somnis que abans no em veia capaç d’assolir, em veig amb força. Però necessito temps material per fer-ho, així que he deixat la feina a ActivaMent i he passat a ser voluntària, segueixo amb les tasques que més gaudeixo, i segueixo el meu camí acompanyada d’aquesta nova família.
Cristina Méndez
