En l’era de la lluita contra el canvi climàtic, de la contaminació del planeta, de la pèrdua de la biodiversitat, de la fi dels recursos naturals i les energies fòssils, de la crisi econòmica, dels desnonaments, de l’atur estructural, de la gentrificació, de les pensions no-contributives de 350 € al mes, de la vulneració de drets humans, de la vulneració dels drets polítics dels països o nacions que volen esdevenir estats… I, com no? En l’era de la Covid-19!
Però també de l’era de Plans Directors de Salut Mental i Addiccions que són molt bonics però paper mullat; dels “casos de salut mental d’elevada complexitat”, que a mi em sembla un eufemisme per no dir “persones que no se sotmeten o no volen ser sotmeses a l’elefantíaca burocràcia del sistema social i psiquiàtric imperant”; del triomf de la psicologia cognitivo-conductual enfront altres formes d’abordatge del patiment de les persones amb Trastorn Mental; de la lluita contra la violència de gènere; del patriarcat qüestionat; de la xenofòbia i l’odi al diferent; de l’ascens de l’extrema dreta; de la massificació de les presons; de la criminalització dels problemes de Salut Mental; de les unitats psiquiàtriques en les presons; de la psiquiatrització del malestar; de les barreres arquitectòniques per les persones amb discapacitats físiques; de l’avenç de la genètica i l’epigenètica; de la futura realització d’un mapa del cervell; de les addiccions a substàncies, però també a coses i a persones; de la famosa “consciència de malaltia” i del “bé superior”; de les tuteles i curateles i qualsevol mena de sistema de substitució de la capacitat jurídica que vulneren els drets humans més fonamentals del nostre col·lectiu; de l’assetjament escolar, laboral i de qualsevol mena; de l’estigma i la discriminació per raons de salut mental, però també per raó de gènere, nacionalitat, religió, creences, origen, problemes de salut, etc.; de la famosa prevalença dels “1 de cada 4 tindrem un trastorn mental”, fet que ha disparat el nombre de diagnòstics; de l’augment exponencial del nombre de discapacitats per raons de salut mental, i de l’extrema biologització del model biopsicosocial:
- sobremedicació i abús de les farmacèutiques amb finalitats pecuniàries i no ètiques,
- dels tractaments involuntaris ambulatoris,
- de les contencions mecàniques,
- de la teràpia electroconvulsiva,
- de la estimulació cranial profunda,
- de l’esterilització forçosa,
(Tot això que la ONU considera tortura: tracte degradant, inhumà i cruel)…
Jo llençaria aquestes preguntes:
Estem preparats, com a societat, per fer front al conductisme imperant? A la patologització de la diversitat psicosocial? A la biologització dels problemes psiquiàtrics? Podem fer front, com a societat, a les barreres psicològiques i socials del nostre col·lectiu sense haver de crear tant de patiment en la gent amb problemes de Salut Mental? Quan ens adonarem que la sistemàtica vulneració de drets humans en el col·lectiu de persones amb Trastorn Mental és la causa principal de tant de patiment?
Demano aquí, públicament, la fi a tants anys d’estrabisme polític i social pel que fa al món de la Salut Mental. És l’hora de reivindicar una llei de Salut Mental en la línia que marca la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Prou de patiment! Hem de treballar tots conjuntament: Institucions públiques i privades; universitats; famílies; però sobretot, sobretot, tenint-nos en compte als pacients, usuaris i activistes que necessitem ser escoltats i tinguts en consideració. Ningú desitja fer patir els seus éssers estimats més del que patim nosaltres!
Dani Ferrer Teruel
