Una autora, Clara Valverde, va publicar aquest llibre fa un temps: “De la necropolítica neoliberal a la empatía radical: Violencia discreta, cuerpos excluidos y repolitización”. No me l’he llegit, però he vist vídeos de l’autora i llegit ressenyes i articles al voltant de la biopolítica i la necropolítica. Però em centro en l’Empatia Radical, a la que també en fa esment l’ex-president de la Federació Veus i d’Obertament, Edgar Vinyals, en alguna xerrada seva a la que vaig assistir.
Molts autors i llibres parlen d’empatia com aquella capacitat d’entendre les motivacions dels altres per dir o fer el que fan. Entendre aquelles motivacions no significa estar-hi d’acord, sinó ser capaç de comprendre perquè aquella persona pensa o actua de determinada manera.
Més enllà que una persona em pugui caure simpàtica o antipàtica, hi ha l’empatia que ens uneix o desuneix. Des d’aquest punt de vista, crec que jo sóc una persona amb gran capacitat d’empatia, per això crec ser capaç d’empatitzar radicalment amb molta gent, fins i tot adversaris o enemics meus. L’ús d’aquesta capacitat és freqüent en moltíssimes persones, no només jo, està clar. El fet és que la meva manca de relacions socials, tot sovint, fa que hagi de fer grans esforços d’empatia quan em trobo, presencialment, amb altra gent en reunions, assemblees, GAMs, o amb amics, parents, etc.
Me n’adono del poder de la gent que té aquesta capacitat radical d’empatitzar amb el pròxim, de manera que quan estàs bé amb una persona, notes aquella gran empatia que ella sent per tu, o que tu sents per ella. L’empatia, si és recíproca, molt millor. S’estableixen més bones relacions, més duradores, i de més qualitat. Què passa, doncs, quan hi ha antipatia vers el pròxim? No pel fet que jo sigui simpatitzant del Barça, i odiï el Real Madrid, i tot el que significa deixaria d’intentar empatitzar amb un seguidor d’aquest club. Per què abans de ser Català, independentista, del Barça i de la ceba, sóc una persona. I quan em trobo cara a cara amb una altra persona que es vol comunicar amb mi, sóc pura empatia radical. Sóc radicalment partidari de la comunicació humana, i de l’esperit d’entesa entre les persones, això no treu les dificultats d’entesa, les enemistats, les adversitats o qualsevol forma de relació desplaent.
Internet fa molt sovint que rere aquell enllaç, rere aquell nom, rere aquell pseudònim, o rere aquella aparença… s’amaga una persona darrera un ordinador que té una educació, una cultura, un pensament, una forma de ser que pot ser molt distinta a la teva, el que fa que sovint la gent es baralli, dialècticament, de forma virtual. Això pot crear simpaties i antipaties d’igual manera que es fa de forma presencial. Sempre hi ha una persona, un mitjà de comunicació, un grup de Facebook, un Twitter, un company de Whatsapp, etc., amb qui tens més afinitat, simpatia o antipatia. Canvia, tan sols, que sigui presencial o virtual.
Advoco per una empatia radical i recíproca entre els éssers humans. No em vull oblidar de l’apatia, aquella forma de sentir l’altre que és no sentir-la. L’apatia és aquell estat de “passotisme”, que “ni fu, ni fa”, que “ja poden cantar missa, que a mi tant me fa”. L’apatia seria aquell estat en què, sigui motivat pel trastorn mental que pateixes, o sigui motivat pel moment que vius has deixat de sentir la connexió amb la gent. Aquells ponts que t’unien a la gent, o que et desunien fortament i t’atrinxeraves fent la guerra amb l’oponent, han deixat de tenir sentit per tu. Apàtic em sento a vegades, però sobretot quan estic sol, i no tinc amb qui xerrar, xatejar, conversar o trobar-m’hi. Puc passar dies i dies apàtic, sol, entossudit amb alguna gestió a l’ordinador o a internet. Me n’adono que l’ordinador em posa de mala lluna quan no funciona, va lent, o dóna problemes, però no puc tenir antipatia a l’ordinador, perquè és una màquina, i per molt que m’emprenyi, no deixarà de donar-me problemes.
És quan estic envoltat de gent, coneguda o no, que floreix en mi, aquelles ganes d’empatitzar, radicalment, amb la gent. I, des del punt de vista meu, no deixaré de fer esforços per seguir amb aquesta empatia radical, perquè portada a l’extrem és quan més bons resultats dóna: fas amics, pots fer parella amb algú, pots crear vincles inimaginables, resoldre conflictes, aproximar-te a altres ànimes, sentir-te part del món i no exclòs o discriminat. Cal potenciar l’empatia entre les ànimes d’aquest món, com a camí cap a la reconciliació, l’enteniment i la conjunció de la humanitat, per aconseguir fites que ens faran progressar cap a millors quotes de felicitat.
Dani Ferrer
