No podem tenir-ho tot controlat. Tot semblava anar bé, creia que ho tenia tot controlat, el trastorn dominat, i zas!, apareixen els símptomes. Nerviosisme, fatiga, falta d’energia, apatia, i falta de sentiments, i per què? No sé el perquè, però em dóna la sensació que tinc la resposta.
Declaren a Espanya el mes de març l’estat d’alarma. Això em trenca, quedar-nos a casa, veure les notícies que són terrorífiques i que es desfà totalment la meva rutina. Els nervis van per dins, jo no m’adono, però tot això ho somatitzo. El meu pare i el meu sogre estan malalts i tancats a casa. Començo a dubtar dels meus plans de futur amb la meva dona que teníem previstos. La meva dona va passar la Covid-19 confinada a una habitació. Van sorgir més nervis i més ansietat.
Aquestes i més coses m’han succeït enguany. Hi posarem solució! Primer expressar-ho, el pròxim tornar a una rutina i tornar a creure en mi. Escric això no perquè la gent tingui pena ni llàstima de mi, sinó per a dir que enguany a tots ens han succeït coses, però tirarem endavant i tornarem a somriure.
I hem de prendre’ns el temps necessari per a detenir-nos i dir: Visc en el present i amb els nostres recursos tirarem endavant. Si és necessari cal parar, observar i en el meu cas pujar una mica la medicació (consensuat amb el meu metge).
I abans d’acabar faig una reflexió i acabo el meu article, el confinament i l’estat d’alarma m’ha recordat a un ingrés, privat de llibertat i tancat. Això em fa pensar que si ens tanquen deu dies o un mes la nostra salut es veu minvada i la de tots.
Això em planteja que els ingressos haurien en la mesura del possible tenir espais a l’aire lliure, perquè en el meu cas i no sé el vostre, que no n’hi hagin, és per a mi més perjudicial i empitjoro.
Amb això vull dir que estar tancat en un pis sense terrassa ni jardí és el més semblant a un ingrés i això hauria de fer reflexionar a més d’un especialista en la psiquiatria.
Això donarà per a un altre article i debat, les persones en situació de vulnerabilitat no podem estar tancades entre quatre parets. Acabo dient:
Sóc un supervivent d’aquesta pandèmia, Ànims a tot@s!.
Francesc Cambronero
