Els dies es van esclarint, encara que em faci una mica de por dir-ho —soc una mica susceptible de pensar que quan dic que alguna cosa va bé, de cop i volta comenci a anar malament—. Tinc por. Em fa por el malestar i tota la fe que perdo en mi mateixa i en la vida quan el dolor i la pena em trenquen tant el cor. La gent em dóna amor, i fins i tot amb por d’encomanar la meva tristesa, em donen companyia. No m’han deixat de sortir somriures en cap moment, només que ho han fet amb la sensació darrere de cadascuna d’ells que no acabaven de ser de veritat. Hi continua havent un núvol carregadet que em mulla sencera de plors dolorosos, de dies que soc incapaç de pensar en quelcom positiu, de dies que m’agradaria donar-li al botó d’off del meu cervell i descansar.
És estrany, estudio les persones, la seva manera de fer i pensar, la qual cosa implica una contradicció inherent, una cosa que en els altres algunes vegades fins i tot m’arriba a meravellar, però en mi no és més que un altre element pel qual m’acabaré de torturar. Fins ara no he parlat de depressió o d’ansietat, sinó d’emocions, que són quelcom universal. Però posant l’accent en aquests termes diré que l’ansietat és aquesta cabrona que s’aferra als teus temors més sòlids, aquests que cadascú tenim, i els impregna, els intensifica i llavors allò que et molesta però amb el que sols conviure amb menys dificultat et provoca tanta por i tanta inseguretat que et pot paralitzar, et pot esgotar. I s’apodera de tu amb tanta força que durant el temps que duri una crisi la teva identitat es veurà apallissada, transformada. Per a mi això és un episodi depressiu o d’ansietat, una pèrdua del que sols ser, i no obstant això, moltes vegades ets; perquè alhora, elles també són un dels elements (i només un dels moltíssims més) que conformen qui ets.
Per això diré més, diré que encara que enmig d’una crisi costi veure-ho, aquests elements de por, de dolor, poden arribar a ser una eina per conèixer-se més. Per això, dono les gràcies a cadascuna de les persones que em subjecten el fil que en algun moment em reconduirà a casa, encara que hi hagi coses en mi que ja no hagin d’estar igual i això precisament no té per què estar malament, perquè de trencar-me i recompondre’m, aprenc alguna cosa més: qui soc.
Sharon Leones
