Sí, el meu primer diagnòstic va arribar als 13 anys. Tinc 43. Van ser anys de desconcert, patiment i vergonya, molt autoestigma i estigma social i, per descomptat, sobremedicació des que puc recordar.
Paradoxalment al que es pugui pensar, això no m’ha impedit portar una vida diguem “ordinària”. Sóc llicenciada en Psicologia, vaig treballar fins que la meva salut mental m’ho va impedir. Estic casada, tinc amistats, família, il·lusions i un monstre que de vegades és la meva ombra: el meu trastorn.
Després d’anys vagant de psiquiatre en psiquiatre, de psicòloga en psicòloga, de molt secretisme, de temporades bones i altres no tant, puc dir que la recuperació és possible i que fa anys vaig sortir de l’armari i no m’avergonyeixo de dir que tinc un problema de salut mental.
La recuperació no vol dir absència de símptomes, de temporades realment dolentes, de no poder treballar perquè l’estrès que em produeix m’emmalalteix literalment, d’aprendre a viure i gestionar amb més o menys encert aquestes pujades i baixades de l’estat d’ànim.
Per a mi la recuperació s’ha vingut forjant d’un treball personal continuat per trobar un sentit a la meva vida, a tot el que m’ha passat. Perseguir un fi que em motivi i que estigui vinculat amb la denúncia de la vulneració de drets de les persones que passem per problemes de salut mental. La meva participació en dues companyies de teatre, totes dues d’uTOpia Barcelona: les Cia. Brots (salut mental) i Cia. Diversa (diversitat funcional) tenen molt a veure. I per descomptat deixar de considerar-me una “malalta mental”, una persona diferent amb tota la connotació negativa que suposa.
L’associacionisme i en concret ActivaMent van ser un puntal pel meu procés de recuperació. Primer en els GAM (Grups d’Ajuda Mútua) vaig trobar la manera de poder compartir com em sentia amb persones que havien passat per situacions molt similars a la meva sense sentir-me jutjada. Descobrir l’autoestigma que arrossegava després d’anys de ser considerada una “malalta mental” per totes les institucions sanitàries en general i els metges/psiquiatres en particular.
El fet de participar en la gestió de l’entitat, en les assemblees, en la gestió de les xarxes socials, en definitiva, involucrar-me en l’activisme en la salut mental en primera persona va donar un sentit positiu a tot el que havia viscut, per millorar la meva situació i la dels meus companys i companyes.
Avui, escrivint aquestes línies, no travesso per bons moments i, precisament per això, vull recordar-me que en el passat he superat aquesta situació i ho tornaré a fer.
Mònica Civill Quintana
