Tancada a casa des del divendres tretze de març. No sóc supersticiosa, simplement tinc més temps per adonar-me de coses que abans ni se’m passaven pel cap.
Fa sis setmanes que estem confinats i en aquest temps he passat per tots els estats emocionals possibles i el meu estat d’ànim no descansa de pujar i baixar.
Al principi vaig passar per l’alegria, ja que sentia que passaria uns dies tranquils amb la família que estimo. A casa, com a tantes llars, gairebé no tenim temps compartit degut al treball, sobretot el remunerat. El sistema en el qual vivim ens obliga a produir a un ritme incessant, i no entén de les necessitats i anhels de les persones. Així que els primers dies em sentia contenta per aquest motiu.
De l’alegria vaig passar a la por. Por de poder contraure el virus, por de poder transmetre’l. Por de la pandèmia, de l’estat d’alarma.
Llavors vaig sentir ràbia. Ràbia d’una política de guerra, on es prioritzen unes vides davant d’unes altres. Ràbia per uns discursos polítics buits de contingut i amb missatges patriòtics, de bàndols que es disputen qui ho fa millor. Ràbia per l’abús i la violència policial a persones que tenen els seus motius per sortir al carrer. Ràbia per marcar amb una cinta blava a un sector de la població, ràbia cap als veïns que no tenen res més a fer que escridassar a altres persones, ràbia per haver estat cotitzant i pagant els impostos durant més de vint anys i possiblement, avui ho sabré, quedar-me sense feina, sense ERTO i sense atur.
Del punt àlgid de la ràbia, vaig passar a la tristesa absoluta. Tristesa per una societat malalta, tristesa i sentiment d’indefensió. Venciment, fins i tot.
Ara visc vint-i-quatre hores amb la família, és agradable però no hi ha intimitat. A casa els agrada veure’m alegre, totes passem moments de por i de ràbia. Aquestes emocions estan ben acceptades a la família.
Però si veuen que dormo més del que és habitual, que deixo de contribuir en les tasques comunes i que domina en mi el silenci, es posen en estat d’alerta. Els entra una gran por que els transporta a ara fa un any, quan vivia amb depressió.
Per evitar la seva preocupació o els seus discursos benintencionats (però poc útils), ploro al llit i apago l’ansietat amb unes gotetes blaves.
Però també demano ajuda a les amigues, i sobretot a persones properes que han pogut passar per problemes psicològics en algun moment de la seva vida. Ens entenem i ens fem costat.
Altres dies d’aquest confinament em sento a gust, tranquil·la i forta, tot i poder perdre la feina, tot i viure aquesta situació que a totes ens preocupa i fa mal. Però el cert és que aquests dies els meus estats d’ànim canvien com mai.
M’han dit que molt a prop de casa s’ha vist un ànec i un bernat pescaire, he vist imatges de porcs senglars a la ciutat, d’aigües netes, de ciutats sense el núvol negre de contaminació. I penso que el millor que pot fer l’ésser humà és desaparèixer, per paràsit i assassí del nostre entorn. Però també observo una gran vida i som moltes les persones que ens unim, que fem xarxa, que ens ajudem les unes a les altres amb allò que podem donar i necessitem; fem suport mutu.
Si bé, la cooperació no és pròpiament humana, també la sabem practicar molt bé des del cor, amb el cap i les mans. Una forma de vida autèntica i de base, allunyada del monstre del capitalisme i de la política venuda i corrupta.
Una forma de vida que ens destrueix i un estil de vida que ens fa bé.
Laia Oliva
