El dia 8 de març es diu, es comenta, que és el dia de la dona. Us diré o comentaré quelcom, sóc dona i, com dirien, ja madura. Vaig néixer el 1967, però més que dona, que quedi clar que sóc persona. Un fet que no tothom arriba a tenir en compte.
Des dels dinou anys, sóc usuària de diversos recursos de salut mental, tant de la sanitat pública, com en l’àmbit privat. Vaja, que tinc diagnosticat el que se’n diu “un trastorn mental sever, crònic”, amb tot el que això ha significat i continua significant en la meva vida quotidiana.
I no m’estic referint a prendre medicacions a dojo, o els meus moments dolents o pitjors, ni tan sols als meus diversos ingressos. Em refereixo a les vegades que se m’ha anomenat boja, histèrica o atributs diversos. O a que em diguin que: “tal com estic no se’m pot dir res”. No tenia dret a enfadar-me, ni a plorar, ni a riure, perquè qualsevol cosa que feia ho justificava, no el fet dels moments que passava, sinó el trastorn que se m’ha diagnosticat. Jo no era persona, era un diagnòstic errant.
I a més essent dona, perquè llavors hi ha comentaris com “segur que t’ha vingut la regla” o coses semblants. Durant un temps la meva obligació era que la meva casa estigués impol·luta, per a ser dona havia de ser neta, ordenada… i a més ser la que netegés el que s’embrutava a casa, sense que ningú respectés el que feia i, sabeu el motiu? Us ho diré, simplement jo era la dona de la casa i la meva obligació, a banda de treballar, d’aportar econòmicament a casa, era netejar, endreçar i mantenir-ho tot net.
A casa meva, una vegada algú, que no esmentaré, quan vaig plantejar d’organitzar-nos, em va dir que ja ho fèiem, que érem tres a embrutar i una a netejar, aquesta era jo. A més, tenint en compte que era una boja, què més volia!, si ja em deixava que les meves amigues de tant en tant vinguessin a casa.
Sí, sóc dona, amb els meus problemes i els meus assoliments, les meves penes i les meves alegries. Però sóc primer de tot persona, amb els meus gustos i interessos que no tenen per què ‘ser de dona’. Sóc com sóc, però abans de res sóc una persona.
Inma Arriaga
