El treball és sens dubte un dels grans eixos de la nostra vida. Al que aspirem, amb el que ens sentim realitzats. També en el treball ens relacionem i aprenem moltes coses sobre els altres i sobre la vida en general. Però el treball també en infinitat d’ocasions genera estrès, i l’estrès és l’enemic número u per a la gent amb un trastorn mental.
En la meva experiència, ser infermera em va crear un alt nivell d’estrès, a més que em pressionava a mi mateixa perquè jo era molt autoexigent i perfeccionista. Sumat al fet que ser infermera requereix una alta fortalesa emocional, ja que en el nostre dia a dia hem de bregar amb emocions intenses i tot el que això comporta, tot plegat va arribar a afectar-me en la meva vida professional. I les meves inseguretats personals, que ja tenia, de baixa autoestima i els efectes secundaris de la medicació que prenia no em permetien exercir bé les tècniques que havia de realitzar com posar una via, fer una analítica o realitzar un sondatge.
Però abans d’arribar a aquest punt vaig estar onze anys realitzant revisions mèdiques en un centre mèdic, tenint dos treballs alhora, fent d’infermera, administrativa. Estava fixa, estava estable, els meus caps confiaven en mi i no estava en un treball protegit ni tenia reconeguda cap discapacitat, encara que si tenia ja el trastorn i havia estat molt greu. Per això crec que si és possible portar una vida professional correcta, si fem una cosa útil en la que et sentis segur perquè jo vaig estar onze anys genial i crec que és per a estar orgullosa. Treballava set hores al dia i vaig ser feliç.
Fins i tot quan em van fer mobbing en el treball i em sentia malament, estava orgullosa perquè m’aixecava per a anar a treballar cada dia per a donar menjar a la meva família i vaig ser forta malgrat les crítiques d’algun company que li deia a un altre que em farien fora o les crítiques cap al meu trastorn o al fet de tractar de manera despectiva als que teníem un quadre psicòtic. Crec que l’important és no rendir-te i en aquells dies vaig aprendre una gran lliçó també: no explicar gens íntim a companys perquè mai saps en qui podràs confiar.
Però saber que jo en el meu treball feia promoció de la salut amb els bons hàbits de la tensió arterial, que alguna vegada venia algun pacient donant-me les gràcies per derivar-li a l’especialista perquè gràcies a això li havien posat en tractament, saber això, em feia estar en pau.
Però llavors em vaig divorciar, la meva salut va empitjorar i jo no trobava un treball tranquil. Vaig haver d’anar de residència en residència, hospitals i les tècniques que feien allí jo no podia realitzar-les pels meus tremolors. Amb la mala sort que em va tocar una doctora que em va modificar tota la medicació i això va accelerar la meva incapacitació.
Si jo no hagués insistit a ser infermera, si m’hagués buscat un treball més adequat a les meves limitacions des del principi, una ocupació més apropiada potser la meva incapacitació no hagués arribat.
Però de totes maneres, tot ocorre per alguna raó. Ja que el fet de no treballar em va permetre estar més tranquil·la, fer el que sempre havia volgut fer: dedicar-me a l’art, a escriure, a cuidar-me, i a cuidar de la meva filla i de la meva mare, i tenint una seguretat econòmica.
Per això jo animo a treballar perquè sí que es pot sempre que sigui un treball tranquil i en el qual estiguis segura. I sinó es treballa si és molt important mantenir la ment ocupada, sentir que fem una cosa útil, alguna cosa que ajudarà als altres. L’escriptura, el voluntariat, cuidar de persones, proporcionar benestar al nostre voltant és molt important per a aconseguir una vida més òptima.
I ara que tinc la incapacitació, no deixo de fer coses i de sentir-me útil. Cuido de la meva mare, de la meva filla, faig artteràpia, escric poemes, vaig al gimnàs, tinc vida social i em cultivo a mi mateixa.
Hi ha una dita que diu “la vida és un dia de treball” i crec que és cert.
Amb les seves alegries, les relacions, resoldre problemes, arribar a un consens mitjançant el treball en equip…
En la vida és important treballar en el que sigui, en l’art, l’escriptura, etc. A cuidar-te, cuidar dels teus sers estimats, conrear les teves capacitats. En definitiva dedicar-te a fer alguna cosa per a aconseguir una major plenitud i aconseguir de manera plaent les teves metes.
Blanca Aguilera
