Quan tota aquesta situació d’excepcionalitat acabi… Després d’uns dies, setmanes i fins i tot mesos, tota l’experiència traumàtica que hem viscut, almenys la majoria de la població, necessitarà respostes i ajudes.
I, sota el meu punt de vista, no es val patologitzar ni medicalitzar respostes emocionals i fins i tot adaptatives com la por, la culpa, la tristesa, un desordre en la son, per posar alguns exemples.
Farà falta buscar respostes i eines concordes a l’excepcional i extrema situació viscuda. Una vegada més, crec que no hem de buscar les causes en un problema individual i tractar-lo com un problema d’una persona que ha de ser medicada amb antidepressius, ansiolítics o altres psicofàrmacs. Les causes i les conseqüències són socials degudes a una pandèmia que ens ha tocat viure i que considero que han estat molt mal gestionades pels polítics, ja que es podrien haver reduït el número d’infectats i de morts d’haver reaccionat amb antelació i major contundència des d’un bon principi; per exemple, tancant Madrid, el major focus de propagació, i no fer anar a treballar als empleats d’empreses que no eren d’essencial necessitat des del principi.
Faran falta més grups d’ajuda mútua, moltes cures col·lectives, empatia, companyonia, solidaritat, la continuació de les xarxes de suport que van sorgir pels barris de les nostres ciutats, més activisme sindicalista, activisme en salut mental, etc.
Hi haurà molts dols enquistats, difícils de normalitzar per totes aquelles famílies que no van poder acomiadar als seus, ni tan sols agafar-los la mà en l’últim moment, que no van poder honrar-los amb un últim adéu. Dols que duraran temps.
Crec que el dia després del Coronavirus caldrà recollir tots els trossets que van quedar del que un dia vam ser per a poder transformar-los…
Jo he sentit i sento molta por, no sé si desproporcionada perquè em dóna la sensació que no ens ha arribat tota la informació important a temps o perquè hem estat tant sobreinformats com desinformats.
He temut per la vida dels meus i encara estic espantada per això. Jo ja vivia amb un diagnòstic psiquiàtric i he sentit, i sento, molta ansietat, insomni, idees obsessives, irritabilitat, empipament, molta fragilitat, etc.
Així i tot he mantingut bastant la calma, tractant de mantenir-me ocupada amb tasques que requerien de la meva màxima atenció, tenint contacte amb els meus éssers estimats fins i tot en la distància o amb entreteniment pur i dur com veure sèries o pel·lícules. He conviscut en parella les vint-i-quatre hores del dia durant set dies a la setmana. Tot un desafiament i també un aprenentatge.
Tinc ganes de tornar a l’activisme en salut mental. Bé, mai ho he deixat, he continuat portant les xarxes socials d’ActivaMent, formant part de l’equip d’edició del Blog d’aquesta mateixa entitat, assistint a assemblees i GAMs (grups d’ajuda mútua) setmanals, ambdós per videoconferència gràcies a la plataforma de Jitsi Meet.
Però necessito veure com aquest abans i després afecta a les persones que formem ActivaMent i a les persones que s’acostin a partir d’ara. De com podem organitzar-nos o reorganitzar-nos segons les necessitats que ens trobem i que ningú es quedi enrere. Aquestes anomenades cures col·lectives de les quals parlava, de la possibilitat que a través de les videoconferències ja instaurades ningú es quedi aïllat i seguir amb les aliances que s’han fet durant aquest temps de confinament.
No serà fàcil convèncer als nostres psiquiatres que una possible dificultat per sortir de casa després d’un llarg confinament no és necessària etiquetar-la com a agorafòbia i no necessitem una pastilla. O que una extrema tristesa per haver perdut a un ésser estimat i no poder haver-se acomiadat d’ell no és una depressió. O que després de tant d’estrès durant tant de temps no fa falta diagnosticar-nos estrès posttraumàtic, o ho faran amb la majoria de la població…? Sinó que el que necessitem són més grups d’ajuda mútua per a compartir malestars i donar-nos suport per a seguir cap endavant, més i millors maneres d’organitzar-nos col·lectivament, més acompanyament entre iguals, més aprenentatges de supervivència, autoconeixement i no fer com que no ha passat res. I més psicòlogues/s ja que una cosa no invàlida l’altra i abans d’aquesta situació ja anàvem escassos d’elles/s.
Moltes vegades en salut mental, després d’una crisi moltes persones pretenen que oblidem el que ha passat i que passem pàgina. I no, hi ha coses que no es poden ni s’han d’oblidar, perquè donen sentit a allò viscut i ens donen eines per a no recaure o, en cas de viure una situació similar, fer-ho el millor que puguem tenint a la nostra esquena aprenentatges des de la veterania. No podem evitar, en gran mesura, que això es repeteixi, però si podem canviar la manera d’enfrontar-nos a això.
Mònica Civill Quintana
