Els efectes de l’aïllament pel coronavirus són com tenir agorafòbia unes setmanes. Us ho havíeu plantejat? Pot semblar una exageració. Jo vaig patir-la. No és un virus, però, de la mateixa manera, volia sortir al carrer i no podia fer-ho. També tenia por, per l’ansietat i els atacs de pànic. Sé que hi haurà moltes persones que no ho passaran gens bé aquestes setmanes, també qui no tingui un diagnòstic. Per això he volgut explicar la meva experiència, per si pot ser d’ajuda.
Se m’ha dit que tenia por del coronavirus o que era alarmista, i m’empipava si m’ho deien. “No tinc por de la malaltia”, responia. Era veritat, però no era conscient que hi havia una por visible per als altres. Tenia por de l’aïllament, de feia setmanes. I a mesura que s’apropava, augmentava: volia estar informada al màxim, aplicar les mesures recomanades, i finalment que ens tanquéssim ja. Volia controlar la pandèmia! Mentre escrivia aquest text, he vist que he tingut i tinc por, però de l’aïllament i que aquest s’allargui.
Em va costar molt tornar a sortir al carrer després de l’agorafòbia. Quan creia que estava recuperada, vaig patir un ingrés de tres setmanes. Quan em van donar l’alta, havia retrocedit. Vaig trigar a poder sortir al carrer com ho feia abans de l’ingrés, i unes quantes més a sortir sense tants atacs d’ansietat. Em fa pànic retrocedir. I m’ha explotat a la cara.
Què em va ajudar aleshores? M’aixecava d’hora per aprofitar les hores i la llum del dia. Buscava la llum natural i canviava d’habitació segons el moment del dia. Fins i tot vaig pujar al terrat, quan vaig poder, perquè em donés el sol, per sentir el vent a la pell. I si era un dia fosc, o quan vivia a pisos foscos, encenia els llums. La poca llum deprimeix moltíssim. Quan saps que no sortiràs, però, també comences a deixar alguns costums bàsics. Vaig haver d’esforçar-me per ficar-me a la dutxa, rentar-me les dents i altres qüestions higièniques. No em treia el pijama. Però cal fer el contrari, encara que no surtis enlloc. Cal seguir qualsevol pauta que faci que et vegis millor.
Em passava hores davant la televisió per no pensar, enganxada com un xiclet al sofà. I al final del dia em sentia pitjor. Si estàs cansat, o et ve de gust, per un dia no passa res. Però no pot ser un dia rere un altre, com ho va arribar a ser per a mi i pot ser per a més gent. Tot i que és útil de vegades, cal dosificar-ho. Havia de de valorar en tot moment si m’ajudava o empitjorava la meva situació. I la reacció lògica contrària va ser l’exercici. Vaig començar fent taitxí. Vaig augmentar l’activitat i fins i tot vaig començar a ballar pel pis de vegades. Era i sóc capaç de riure i ser feliç dins de casa, fins i tot estant sola. I per això no hi ha res per motivar-se com la música. Tinc una llista anomenada “Optimisme”. I d’altres per temàtiques que m’agraden i m’activen. Ara les faig servir si veig que em costa, el cos està pensat per moure’s i la ment ho necessita. Aviat fins i tot vaig tornar a tenir ganes de netejar i posar ordre. Quan et poses en moviment, encara que sigui lentament, els canvis es produeixen.
Se’m va obrir la gana. Vaig veure que no menjava bé. I que això feia que em trobés pitjor. Avui menjo cinc cops al dia, com aconsellen els nutricionistes. Alimento el meu cervell per trobar-me millor, i té efectes positius en la meva salut. Aliments rics en vitamina C, vitamines B, omegues, xocolata sense sucre, plàtan i molts més, són beneficiosos quan et sents estressat o ansiós.
També tinc les meves rutines i aficions. He après que són importantíssimes. Quan no pots treballar o sortir, has d’obligar-te. I respectar els horaris que t’has fixat. Sembla que no, però avanço i em sento més bé. La lectura i altres activitats relaxants les deixo per al vespre. Vaig reduint l’activitat a poc a poc per dormir millor. I miro de respectar el meu horari. Ara ja em desperto a les set encara que no vulgui.
Pel final deixo el més important, la comunicació. Quan aquesta es limita en persona, patim. Som éssers socials. He après que cal fer-la tan “presencial” com es pugui, i que sigui variada, no només amb una persona o la família. De més a menys presencials són en persona, la videoconferència, la trucada telefònica, els missatges i les xarxes. Les xarxes que tant fem servir em podien fer sentir molt sola. Són la pitjor manera d’intentar comunicar-te. I les faig servir, malament moltes vegades també. No me n’escapo. Tant quan he fet un Skype, com quan sabia que podia parlar una estona, em preparava una beguda. Em feia sentir fora de casa. I avui encara ho faig, m’ha quedat el costum des d’aleshores.
Mentre li explicava per telèfon a la meva parella o ex, ja no sé com referir-m’hi —que s’està en una altra ciutat amb el seu pare de més de setanta anys—, he decidit que aquesta vegada no esperaré a agafar por de sortir al carrer. Cal que afegeixi un canvi més. Puc sortir, a més d’anar a comprar en pocs minuts. No en tinc prou amb sortir pel carrer, no amb tantes setmanes per endavant, no mentre no m’ho prohibeixin. Tinc un parc a prop de casa. Abans de seure a escriure, com faig habitualment quan desperta el dia, hi aniré a caminar, a la distància recomanada de tothom que em trobi, a respirar, entre els arbres i la natura. El coronavirus em tancarà el temps que calgui. L’agorafòbia ja no ho farà més.
Martina Vergés
