Il·lustració © Cristina Aguiar

Il·lustració © Cristina Aguiar

Avui he anat al supermercat. Només sortir al carrer en aquestes setmanes de quarantena que ja hem complert, he notat un clima de tensió.

Feia molt de temps que no notava aquest clima en el meu interior. És una sensació de que totes les persones estan en alerta. No puc descriure-ho sense dir que és com una tela de aranya tant tensada que brilla a una gran distància.

Bé, ja a la botiga, anava ràpid comprant el que necessitàvem jo i la meva mare. Al estar poques persones en l’interior no se’ns feia complicat agafar el necessari.

Al dirigir-me a la caixa es va creuar una persona amb mi, i em va fer un gest amb la mà perquè m’apartés, vaig sentir la seva mirada de menyspreu com es clavava a la meva ànima. Feia tant que no sentia un cop així en la meva autoestima. Jo pensava que estava posant fi al meu ésser davant les sensacions de menyspreu, ¡però no!, no és així, segueixo sent vulnerable com qualsevol dels meus iguals.

Sé, sóc conscient de que el món està canviant, ho entenc, però només tinc l’esperança de que no hi hagi un retrocés en l’emoció de sentir igualtat pels altres, i no siguem més intolerants, doncs si és així el lluitat tindrà que rearmar-me a mi i a tots els meus estimats activistes, tornar a tots plens de una voluntat gegantesca, per fer front al que vingui.

Espero equivocar-me, si és així, tot serà millor per viure sense tantes ferides en el cor.

Al tornar a casa vaig tornar a desconnectar i sentir el meu ànim refer-se, doncs sé que la vida dol, i no es per la vida en si, sinó per els éssers amb els que ens toca caminar i conviure.

Ara puc respirar, sí, sóc un lluitador, però sento la batalla com qualsevol mortal, i així juntament amb la meva percepció alterada sóc un nàufrag més en aquest mar, que té un onatge de canvis que modelarà la meva vida i el meu futur de més complexitat, i de totes les persones que estimo plenes d’amor i respectada voluntat.

Així sé, que més si escau caldrà donar llibertat als dolors i temors, per no rendir l’amor propi a la salada empenta del oceà i la seva realitat.

Miguel Ángel Pérez Salcedo

Comentarios: