La meva vida és una contradicció continua, una batalla i una lluita constant cada hora del dia, una intensitat inexplicable i desbordant. L’estable inestabilitat, com diuen amb molt encert. En un dia qualsevol, estic en el pou més fosc, bloquejada de l’angoixa, per després passar a pensar que la vida és meravellosa i tenir una vitalitat imparable. Però més tard, potser per un estressant extern o no, entro en el pou de nou. Ja m’ho conec de memòria, així que em dissocio per continuar… Llavors tinc una esperança increïble i estic súper empoderada, però en unes hores o minuts crec que mai arribaré a treure el potencial que tinc i per això, i més coses, torno als pensaments suïcides (sempre recurrents en èpoques especialment estressants), pensaments en bucle i imatges intrusives i obsessives que em tallen la respiració literalment… i després et truquen i tinc un pla o una feina que fer i aquella focalització fa que tot es calmi, però és un miratge, després estàs una altre vegada sola i buida amb una persona que no saps qui és: tu.
Això passa cada dia de la meva vida, a excepció dels que estic estirada 18h al dia i no hi ha cap tipus de fortalesa o esperança. A vegades aconsegueixo estar 4 o 5 dies seguits sense una angoixa incapacitant, el que em permet medicar-me el mínim. Aquella sóc jo. He mencionat abans que no sabia qui era?
Pregunto desesperada si la meva identitat està definida pel meu trastorn límit de la personalitat. Em contesten que sí, que la meva intensa emocionalitat, aquella que fa que la meva existència sigui inassumible masses vegades, és el que més em defineix, però que no tot el que m’aporta el TLP és dolent. Hi ha allò bo també! (dit irònicament). La meva perspicàcia, intuïció, sensibilitat, do de gents, sentit del humor, etc. És aterrador, allò bo i allò dolent és pel meu trastorn. Que són les dos cares de la mateixa moneda. La moneda és el TLP per si no us ha quedat clar.
A això se li suma el que m’han dit sempre, i del que en puc donar fe, i es que el patiment en sí mai se’n anirà, que es té que ser realista, que el grau d’intensitat sí que es pot manejar però que l’essència del patiment mai desapareixerà. Seguir vivint sabent això és ser una súper heroïna anònima, com ho són tantes i tantes. Alguns dels meus minis “jo” em donen forces i em diuen: “Continua el camí, un pas enrere del altre, podràs. Ho has fet sempre!”. I al cap de res tinc ganes de morir-me una altre vegada, i al cap de 20 minuts tinc ganes de lluitar… i així contínuament des de que he deixat el liti. He passat de ser una zombie amb la seva depressió crònica i una fatiga indescriptible però bastant estable, a ser una muntanya russa intensa d’una inestabilitat que fa fins hi tot riure. Jo em parteixo amb mi mateixa. Em dic que tinc súper poders, en el mateix moment, puc passar del plor al riure i a la inversa. Puc tenir estats emocionals oposats entre sí en un mateix dia, en un interval d’hores i inclús en el mateix minut. Aquests súper poders m’avergonyeixen a la vegada que em fascinen. Em pregunto incrèdula com pot ser que manegui molt millor les meves emocions que abans, quan anava tan drogada i estava més “estable”, és increïble. Admiro la meva força, sobretot, quan la veig des de fora, quan escric i em llegeixo i repasso la meva historia amb 3 intents i veig que continuo aquí. Després, el de sempre, sento que sóc un ésser menyspreable i patètic, això que em diu una mini “jo” que li he posat el sobrenom de Nazi i que no accepta les seves limitacions i les menysprea, no creu que sigui digna d’amor i ajuda, és extremadament cruel.
Suposo que el sobrenom i l’amor de la família i les amigues més tenir el diagnòstic encertat després de 12 anys, amb teràpies grupals i individuals que per fi m’ensenyen a comprendre el que em passa i com manejar-ho, fan possible que m’aixequi una i una altre vegada.
Necessito injectar-me una beguda energètica en vena per sobreportar aquesta marató de fluctuació i lluita constant. NO!! Que llavors m’agafa una taquicàrdia i hiperactivitat que podria acabar en una baixada molt forta, absoluta, amb bloqueig mental i físic. VULL VACANCES DE MI, ESTIC ESGOTADA.
Estefania Trenchs
