Quan vaig decidir demanar ajuda perquè no podia suportar més el meu brot psicòtic, van aparèixer altres mals, potser se’ls podria anomenar afectes col·laterals de haver demanat ajuda, ja que els símptomes del brot van desaparèixer però van aparèixer aquests. Un va ser la depressió i l’altre la medicació.
Així, als símptomes típics de la depressió com poden ser sentir-se sense forces o no tenir forces per fer coses, sentiment de culpabilitat, aïllament social, etc. se’ls va unir un gran aliat que em deixava, encara més sense forces, més adormit, la Olanzapina, podia dormir més de dotze hores sense adonar-me’n, en fi, els efectes típics de un sedant.
La combinació va ser brutal, em costava aixecar-me del llit una barbaritat, podia quedar-me quiet alguns minuts pensant en el meu món, fins que algú, el meu pare o la meva mare em cridaven l’atenció i em deien: No pensis tant!, etc.
En un primer moment, em va ajudar la idea o concepte de que a aquell estat m’habituaria en un moment o altre, que només era el principi del efecte de la Olanzapina i que, per ser el principi, l’efecte era més fort que quan ja estàs habituat. Va ajudar a aquesta idea, que amb anterioritat hagués pres altre tipus de drogues les quals amb el temps m’havia habituat i el seu efecte era cada vegada menor. Encara que hagués preferit no haver tingut aquesta experiència, ja que el haixix em va augmentar la potencia del brot psicòtic i potser, sense haver fumat haixix, aquest hauria estat inapreciable.
I així va ser. Amb el temps em vaig habituar a aquest estat i semblava ser que, com a mínim els efectes negatius de la Olanzapina eren cada vegada menors i que aquesta al mateix temps, cada vegada més m’estabilitzaven emocionalment i anímicament, és a dir, la depressió anava desapareixen poc a poc.
Va ajudar a això, l’assimilació d’aquell estat i la idea o el concepte de que, les poques forces que tenia, les podia concentrar en fer tan sols una cosa més de les que ja anava fent en aquell estat. Fer tant sols una cosa més de les que anava fent em va semblar que podia fer-ho amb facilitat.
Així vaig començar a anar al gimnàs, i en el gimnàs, poc a poc, cada vegada anava fent alguna cosa més, aguantava una mica més a la màquina aeròbica i amb el temps, vaig anar fent fins hi tot diferents exercicis més.
Amb el rol de que podia fer tan sols una cosa més de les que ja feia, vaig començar a fer moltes més coses i quan vaig veure que ja podia començar a fer alguna cosa que necessitava de una certa disciplina, em vaig posar a fer allò que necessitava, però estava exempt de responsabilitat: estudiar un mòdul de formació professional.
I quan vaig veure que podia fer alguna cosa que necessitava de una certa disciplina, complir uns horaris, etc. em vaig posar a buscar feina. Vaig trobar la feina i ja són catorze anys treballant. Encara hi ha dies que em costa més que altres, però penso en que aquell dia només tinc que fer una cosa: anar a treballar. I treballar implica fer moltes més coses mentre estic treballant.
Com veieu gràcies a aquest concepte, idea o rol, per mi, tan sols fer una cosa més, amb el temps, aquella cosa més implica fer moltes més, però per mi, tan sols segueix sent una cosa més.
Per altra banda, em preguntava a mi mateix: Què m’ha passat? Què és un brot psicòtic? Com es possible que m’hagi passat això? Què puc fer per no tenir més? Perquè sense ser una persona que va a missa, religiosa, etc. m’ha donat per creure’m el enviat del apocalipsis?
Amb el temps vaig recordar la meva primer depressió. Va succeir quan la classe em va fer assetjament escolar i potser estava millor al sofà de casa meva, on no passava res, i m’imaginava que allà on estiguessin els meus companys, aquests seguien criticant-me i burlant-se de mi. És a dir, pensava en coses que, o no eren veritat o no podia demostrar que fossin veritat. Creïbles però no demostrables. I això em feia sofrir les vint-i-quatre hores.
Així em vaig adonar de que el meu brot psicòtic i la meva primera depressió tenien alguna cosa en comú. En el brot psicòtic, em creia que podia ser el enviat del apocalipsis arrel de que vaig estar en una situació que em va fer pensar que havia salvat a gent de la mort. Si havia salvat a gent de la mort era una cosa que no es podia demostrar perquè jo havia evitat aquella situació. És a dir, o no era veritat o no podia demostrar que fos veritat. Creïble però no demostrable. Una altre vegada com en la depressió.
Amb la diferència de que amb la depressió només pensava una cosa d’aquest tipus i que en el brot psicòtic vaig pensar casi infinites coses d’aquest tipus: primer que podia haver salvat a la gent de la mort, després que podia ser un salvador, l’enviat del apocalipsis, i entre casi infinites idees de aquest tipus, finalment, que podia ser Déu.
Així em vaig adonar també que, per exemple, en les relacions de parella que havia tingut, era gelós. M’imaginava, quan no estava amb la meva parella, el que podia estar fent ella amb altres nois. Una altre vegada una idea que o no era veritat, o no podia demostrar que fos veritat. Creïble però no demostrable.
Llavors, sembla ser que la meva ment té una tendència a pensar aquest tipus de coses i que, quan les pensa, entra en una espècie de bucle del que no pot sortir perquè, sobre el que pensa, no pot arribar a cap conclusió. Sense poder deixar de pensar en aquest tipus de coses.
Però he arribat a una conclusió. Semblar ser que l’única conclusió a la que pot arribar la meva ment sobre aquestes coses és… que no puc arribar a cap conclusió.
Aquesta conclusió crec que m’ha ajudat a no ser gelós, a no tornar a tenir un brot psicòtic o una depressió, a ser humil i pensar que no puc amb tot, a saber que tinc uns límits… resumint, a coneixem. I coneixent-me, crec haver aprés a no traspassar aquests límits.
Alfonso Gálvez
